Quan anem de visita descobrim moltes coses de la gent que habita aquella llar de la qual ens han obert les portes, però també descobrim moltes coses de nosaltres mateixos.
Casa nostra és on vivim i, per tant, molta informació del que pensem, del que sentim i del que ens agrada es manifesta en els elements que hi posem. Tot i que moltes vegades, on vivim, sobretot si és de forma provisional, no té per què reflectir tot el que som... però segur que alguna part, sí.
Els estudiants que comparteixen pis, els adults treballadors que necessiten afrontar un lloguer davant la temporada turística i poden pagar una habitació a un pis compartit o fins i tot, amics o familiars que estan en èpoques de canvis de feina, de ciutats o d’estat civil i que cerquen, però no troben on viure, són també persones que on estan, marquen el lloc i el seu espai d’alguna manera.
L’Etologia i l’Antropologia ens mostren que el fet de marcar territori és un comportament humà i animal que forma part de la cultura i convivència entre éssers de la mateixa espècie i també entre diferents des del principi del temps.
Molts dels objectes que ens acompanyen a ca nostra o a la nostra habitació tenen el poder d’evocar situacions, persones o records importants. Fotografies, poemes, llibres, roba, capses, rellotges, joies, aromes, cançons, etc. simbolitzen afectes, vincles amb persones, llocs o èpoques importants per a nosaltres.
Amb l’alumnat, aquests dies hem intentat esbrinar quins d’aquests elements podem trobar a la nostra llar, però que a més contenguin un posat i un passat religiós o espiritual familiar.
La troballa, com si es tractés d’un tresor,, ha estat molt profitosa i variada: quadres amb fotos de familiars vestits de la confraria religiosa a la qual pertany la família (o abans hi pertanyia); quadres amb imatges de la Mare de Déu de diferents llocs (en alguns casos molt antigues); medalletes de Verges de molts santuaris del món; rosaris, joies d’or i de plata amb simbologia religiosa (amb una creu o amb la medalla del nostre sant); creus de paret (en cases d’avis, sobretot), etc.
La recerca també implicava elements intangibles, com poden ser el fet de cuidar algunes tradicions particulars: cuinar menjars especials de Nadal o Setmana Santa; el vincle familiar amb certes parròquies o capellans que sempre són els mateixos i és on la família s’ha casat, ha batiat o fet funerals des de fa molts anys; la conservació d’alguns costums, com per exemple beneir la taula abans de menjar o resar alguna oració abans d’anar a dormir (sobretot quan són infants petits) o d’aquelles que sempre es diuen si es vol trobar algun objecte perdut o evitar perills...
Cremar encens, o posar humidificadors amb aromes, escoltar una certa música relaxant per moments de calma i estudi o quan descobrim el so d’aquell grup de quan vam fer el Camí de Santiago o quan anàvem d’excursió familiar pel camp. És el cas de les cançons de bressol que recorden la mare i el fillet acabat de néixer o les nadales que sempre escoltem els dies que toca.
Què hi ha de teu en tot això que hi ha a casa encara que no ho hagis triat tot tu?
Avui en dia, molta d’aquesta cultura religiosa costumista s’està esvaint i, per tant, es va perdent. Jo tenc un record molt antic d’una oració que sempre he sabut i no sé de qui:
«Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc;
Santa Bàrbara i Santa Elena, Oh! Maria Magdalena!
Salvau-nos dels trons i llamps».
El que sí que sé cert és que quan fa mal temps, com un pilot automàtic, em ve a la consciència i la repeteixo. Ja és meva.
