Avui, com ja deia al final de la primera part, anirem a veure la fi d’aquest antic art i ofici dels Mercaders d’oli. Corregueren els anys i es creà el càrrec de «Mesuradors d’oli», que tenien el lloc oficial en el Banc d’oli de la nostra Ciutat. Allà havien de comparèixer tots els oliers per fer les seves transaccions com també els particulars que volguessin traspassar o vendre a la menuda alguna quantitat d’oli. Per prevenir davant determinats abusos, l’any 1648, els traginers d’oli es reuniren col·legialment en número de 16, presidits per Cristòfol Perelló i prengueren els seus acords, dels quals demanaren i obtingueren la corresponent confirmació del Regent.
LA FEINA I OBLIGACIÓ DELS TRAGINERS
Els traginers d’oli, havien d’assistir al Banc de l’oli personalment, amb un prepara-me'n apte per transportar. Que qualsevol persona, que hagués transportat oli d’una botiga a una altra, havia de pagar-los el que hauria costat encomanar aquella feina als traginers. Que qualsevol persona, què rebi oli fora de sa plaça sense acudir al Banc, vengui obligada a pagar els drets als traginers. Pel transport d’un odre d’oli, es pagaven 6 diners.
La història del nostre oli, en quant a l’exportació, travessà crisis molt agudes, com la del s. XVIII, en què es prohibí, per un Reial Decret del 4 de març de 1767, la seva extracció fora de les Balears, prohibició que ja s’havia fet abans, en 1747, per a tota la nació.
Aquesta mesura resultà summament perniciosa per a la nostra economia relativament pobre, perquè el crescut excedent de producció, descomptada la quantitat que el poble necessitava, bastava gairebé per si sola per anivellar la nostra balança comercial exterior, ja que eren molts els articles que ens vèiem obligats a importar. Així la producció total d’oli en 1784 fou de 286.835 arroves, de les quals se n’exportaren 224.835, quedant la resta per al consum de les probables 135.000 persones amb què contava aleshores el nostre país. Les valuoses gestions de Pere Caro Sureda, tercer Marquès de la Romana, aconseguí de Madrid l’autorització per a reprendre l’exportació de l’oli sobrant, ja que aquesta potser era, per espai de molts d’anys, la treta econòmica més important de les Balears. Ara, abans de posar el punt final, anirem a veure dues notes, de peu de pàgina, que els autors d’aquest «Arts i Oficis d’antany», detallen al final d’aquest capítol.
DUES NOTES HISTÒRIQUES
Ara anirem a veure aquestes notes històriques de final d’aquest capítol, que diu: (nota 5) «D’aquesta reial provisió, se’n feu crida pels corredors de la Universitat, per part de Bartomeu Quetgles; pels altres corredors de Coll l’onze de maig de 1648».
El document d’aquesta nota històrica diu: «El Rey, e per sa Magd. lo Llocht. Y Cap. General etta. Balle de la Ciutat de Alcudia Viles. Parroquias foranes tant del pla com de la muntanya ab tenor del Síndic de la Universitat vos dihem y manam pena de 200 lliures al fich Reyal acplicadires que quiscun en son districte publiquen y publicar fassen per los llochs acostumats de les dites Ciutats, Viles, y Parroquies, la crida va ab esta, certificanos al peu de les presents quiscuna publicadda e per res no fareu lo contrari si dita pena desitjau evitar. Datt en Mallorca als 9 de maig 1648. El Conde de Montoro, videlicet Tarazona».
Ara la nota (6) diu: Alcover Gonzállez Rafel. Per una visió més àmplia d’aquesta panoràmica. «El aceite en nuestra balaza comercial del s. XVIII», en la revista Balear nº 7, Palma 1967.
Aquest és el total, d’aquest capítol «Els Nostres Arts i Oficis d’Antany». Que pertanyen al tom III, dels autors Joan Llabrés i Jordi Vallespir. Ara bé, aquesta narració, dona una idea, de la burocràcia, que hi havia en el passat, sols per mercadejar l’oli, comparat amb el present, que es mercadegen tantes coses. Esper no haver esta cansat, i que hagi agradat als llegidors, aquesta relació dels antics mercaders d’oli. Fins un altre dia i molta salut a tothom.
