M’has comentat un bon repertori d’insults que estan a les darreries, en perill de desaparició amb noltros. De joves fèiem mitja vida al carrer, insultàvem més, per fer befa, escarni, rarament per ferir o ofendre, de fet qualcuns dels insults tenien un potencial benèfic, eren un avís aspra per canviar un comportament inadequat del destinatari.
Llepa, per exemple: no siguis llepa! o ets un llepa! dedicat al que és servil en excés, ja sigui per agradar, ensabonar, conquistar l’estimació del líder de la banda o del que mana, per aconseguir un favor o per treure’n qualque cosa. Al llepa si ho és excessivament se li diu amb desdeny llepó/on i amb gràcia, llepaculs o llepacrestes.
Llepó, llepona són termes per anomenar a qui adula de manera exagerada, ridícula. Totes dues volen dir també l’acció de llepar, de passar la llengua acariciant per alguna cosa -un gelat- o per diverses parts del cos -els dits- o els òrgans sexuals d’una dona. El llepa figues o llepa xones és la persona que té propensió a complaure fent la cunnilinció.
Aquesta pràctica tan delectable ja la sabien els d’abans, els baby boomers i els anteriors. A pesar d’una educació sexual inexistent, en què tot el relacionat amb el sexe era considerat pecaminós, carregat de tabús, masclista i de ser abocats a descobrir el sexe de manera gradual, tontos no ho eren.
Ara resulta que hem passat d’un extrem a l’altre. Des d’edats tendres el jovent ja ha vist al mòbil continguts sexuals educativament gens recomanables com és la pornografia, que desvirtuen el que hauria de ser una sexualitat vertadera. Posar massa prest, amb precocitat, un telèfon a les mans d’un fiet sembla inofensiu, però en realitat és un risc i un perill per la toxicitat que suposa.
L’ús assenyat dels mòbils és un tema que no només implica les famílies, també l’escola i als que tenen l’obligació de posar normes pedagògiques i conscienciadores en la societat. D’aquí la mesura d’ Educació de prohibir pel curs vinent els mòbils a Infantil i Primària. Ben fet.
