En el capítol anterior el nostre espia es va presentar a la conselleria disfressat d’inversor amb doblerots per invertir en més pantalans a l’Illa del Nord, sobretot per a iots grossos com déu mana. I, en conseqüència, escampar encara més embarcacions per costes i platges fins a omplir-les.
El conseller de la cosa a les Illes Tropicals es va manifestar entusiasmat amb la idea i el seu assessor, en Juan Pelayo, encara més, perquè era de justícia (açò és: un bon negoci per als amigots) que la costa d’aquella illa arribàs a estar tan emmerdada com la de les altres illes. El conseller ho va dir molt bé: «Noltros som partidaris de la igualtat, i açò vol dir merda per a tots».
La veu discordant, encara que ningú no li demanàs l’opinió, era la secretària, na Nataixa, que entenia que l’Illa del Nord ja no es podia permetre ni el consum d’aigua que provoquen aquestes embarcacions, sobretot quan les renten amb aigua dolça a posta de sol.
I per aquest camí van anar a parar a la falta d’aigua per permetre fer més cases i hotels i piscines al gust dels inversors turístics. Però el conseller també tenia solució per a aquest inconvenient. «Podríem convertir aquella illa en Reserva de les Dessaladores», va dir.
Tant li va interessar el tema al conseller que va decidir visitar l’illa i que li fessin una bona entrevista a la premsa local. I el nostre espia, darrere d’ell, disfressat de beneficiari del Pla de Lloguer Tots Contents que patrocina la conselleria. I com que són tan pocs, el conseller el va acceptar tot d’una d’acompanyant. Clar que en Juan Pelayo i na Nataixa també hi van anar. I tots en avió, sense ni pagar el passatge de resident que, per cert, mira què bé, ara s’ha apujat.
Arribat a l’Illa del Nord i de camí al diari local, es va trobar amb la sorpresa que pel carrer tothom li demanava com pensava resoldre el problema de l’habitatge. I ell que estava ben convençut que açò ja ho havia resolt amb uns quants discursos i unes solucions de pissarrí...
- No és vostè -li va amollar un- qui acaba de prorrogar la llicència a milers de pisos turístics que haurien pogut passat al mercat de lloguer normal?
- Bono -va replicar el conseller-, quina pregunta més impertinent. Sigui més educat i me digui quin problema té.
- Que no ho veu? Que cerc casa -va respondre l’interrogat-, i amb una bona feina i tot, no en trob cap que la pugui pagar.
- Idò miri aquest senyor que m’acompanya -li va respondre el conseller mentre mostrava a tothom el nostre espia que, tot sigui dit, per dins es pixava de riure-. Ell ja ho ha resolt aprofitant la meva gran solució, es Pla de Lloguer Tots Contents.
- Açò ja ho he provat, ja, -li va respondre l’homo- però amb es Pla aquest, també has de pagar una burrada.
- Mem -va replicar el conseller-, si s’ajunten dues o tres parelles i paguen a tant per barba, no surt tan car...
- Ho dirà vostè que té un sou segur -va replicar l’altre- Que no ha vist es pisos culiclets que lloguen? Ni amb calçador no hi cabríem...
- Idò açò vol dir que vostè no guanya prou -va respondre el conseller mentre l’assessor li preparava més respostes-. Mem -va afegir-, també podria esperar que es nostros inversors, tan desinteressats ells, edifiquin en sòl rústic.
- Però faran pisos assequibles? -va demanar un innocent que també l’escoltava- Perquè jo no ho acab de veure.
- Bono, en realitat aquí no en faran -va respondre el conseller, que ja començava a estar fart de tanta participació-. Perquè els ajuntaments que no són de la meva corda es neguen a edificar en sòl rústic. Així és que sa culpa de tot és d’ells i no meva. Elis elis.
- Com vol que deixin edificar en sòl rústic si encara n’hi ha d’urbanitzat? -no es va poder estar d’intervenir na Nataixa, que caminava darrere el conseller agafada del braç de l’espia.
- Tu a callar, Nataixa, que no som al despatx! -li va etzibar el conseller, mentre contemplava la gernació que s’havia congregat al voltant i agafava un paperet de l’assessor.
-Ah, sí -va llegir en veu alta el conseller-, el sòl urbanitzat s’ha de reservar per fer cases ben cares per atraure més turistes de qualitat que facin veure que són residents. Açò és riquesa per a les illes!
- I vol dir -va demanar un altre que passava per allà i que devia ser una mica filòsof- que si no animassin a venir tant de turista i tant de personal per servir-lo, no sobrarien cases i preus decents per a tots els residents reals?
El conseller, vermell com un pebre vermell, es va mirar l’assessor i li va amollar:
- Juan Pelayo, i ara què he de dir?
