Totes les institucions tenen una gamma de distincions amb l’objectiu de celebrar, lloar i fixar en la memòria col·lectiva a aquelles persones que, per un o altre motiu, han destacat. D’entre totes, el nomenament de fill il·lustre és la més destacada a l’hora d’homenejar als fills i filles de la comunitat, tret de Maó, que li va donar al títol el nom de «menorquí il·lustre», i pot expandir l’abast de la recerca. Una de les conseqüències del nomenament és la col·locació del retrat de personatge en la sala noble de la casa, encara que no tots els declarats gaudeixen d’aquest honor.
Si ens fixem en els gairebé cent fills i filles il·lustres que s’han anomenat des de fa quasi dos-cents anys, veurem també l’evolució del poder local i de les mentalitats. Entre els nomenats fins a la guerra civil, destaquen, sobretot, aristòcrates, polítics, militars, religiosos i homes de negocis enriquits. Després de la guerra, han estat majoria els empresaris, els professionals lliberals (metges, arquitectes, mestres, etc.) i aquells que han destacat en l’exercici d’una activitat artística (músics, literats, folkloristes, historiadors, etc.). Fins fa molt poc, la pràctica totalitat dels fills il·lustres compartien una característica comuna: eren homes, mascles. Només ara es comencen a nomenar filles il·lustres, que són una minoria. Naturalment, la concessió del títol s’ha de fer en comptagotes, per evitar la devaluació de la figura honorífica que suposaria una inflació de noms.
Si ens fixem en les galeries de fills il·lustres, i ja deman perdó si m’equivoc, veurem que hi ha una activitat molt comuna entre les menorquins i les menorquines d’avui, que no té cap representant en la llarga llista de noms celebrats. Una activitat que, a més, està en continua progressió. Em referesc a l’esport. Que jo sàpiga, no hi ha cap esportista nomenat fill il·lustre. I, a Menorca, ja en tenim uns quants amb mèrits reconeguts, alguns dels quals han participat a les olimpíades. Crec que estarem d’acord que l’esportista menorquí que ha estat més anys en primeríssima línia internacional d’un esport majoritari, que s’ha convertit en una referència d’èxit i, tret de qualque dia de nirvis, un exemple de comportament en la pista i fora de la pista, és en Sergi Llull. Aquests dies ha anunciat que no tornarà a la selecció espanyola, ja que, amb 37 anys, necessita dosificar els esforços per a aportar-los al seu club. El comiat de la selecció anuncia la recta final de la seva etapa competitiva al més alt nivell. Jo pens, i no és d’ara, que si algun dia un nom ha d’obrir la presència dels grans esportistes a les galeries de fills il·lustres, aquest ha de ser el de Sergi Llull.
