No tenim un problema amb els cartells, com denuncia Fem-ho en Català referint-se a l’evident discriminació de la llengua pròpia als rètols dels centres de salut. En tenim molts, massa.
A molts cartells fa mal als ulls l’ús excessiu i incorrecte de l’infinitiu amb funció imperativa. Són els clàssics "no tocar" o "tancar la porta". A la vida real es diria "no toqueu" o "tanca la porta". També predominen els reflexius, com "es traspassa", "s’avisa grua", "es prega...". És correcte, però fred, impersonal. Quan s’escriu es vol ser massa formal i s’acaba per ser artificial.
Sovint són massa ambigus. A la botiga, "s’admeten encàrrecs per a festes". Només a les festes? I la resta de l’any? I aquell de "torn en cinc minuts"? A partir de quan comença a comptar?
Es fa un ús abusiu de l’escriptura manual. Fins i tot a l’administració, amb tècniques artístiques de retolador sobre foli, o mixtes de correcció amb bolígraf sobre lletra impresa. Evidencien poc gust estètic i molta vessa, que no justifiquen ni els problemes constants que presenten les impressores. Si es fa amb paper de llibreta és ja una cutrada top.
En plena explosió primaveral d’activitats culturals, hi ha massa cartells, i de dissenys massa barrocs, a botigues, façanes i elements urbans. Fa poc a Maó ens han envaït de forma indiscriminada els d’una activitat lúdica. L’autoritat competent ha de ser més estricta en el control d’açò en benefici de l’estètica urbana.
S’abusa del cartell com a propaganda. Massa presentacions d’actes acaben amb una foto dels protagonistes amb un cartell a les mans, estampa horrible i estèril, ja que no es pot llegir res. Els de les obres públiques es deixen molt més temps del necessari malgrat normalment permeten evidenciar que l’obra s’ha demorat molt més temps del previst.
Els cartells electorals, per ideologia, i els de festes, per empipar i per una mal entesa inèrcia històrica, sempre creen diferències irreconciliables. Com li passa al castigat ús del català a la sanitat, i pels mateixos motius.
