«L’home que ja no tenia esperances marxava sol sota la pluja una nit com la d’avui»
Pau Faner (Contes menorquins)
En un conte, l’escriptor ciutadellenc Pau Faner ens parla d’un home sense esperança. I s’han de perdre moltes coses abans de l’esperança, que, segons diuen, és el darrer que es perd. L’esperança és aferradissa perquè la desesperació és una situació terrible, de gran patiment silenciós. Els humans, per malament que ens trobem, vivim esperant i desitjant alguna cosa. Mirant cap a l’incert futur, maldam esquivar el mal i gaudir de tots els béns possibles. No només béns materials. Si l’avui és dolent o trist, demà qui sap? Sense esperances ni somnis, cauríem en el més cruel desencís, en l’amargor, en la manca de forces per lluitar i viure.
El papa Bonifaci VIII va convocar el primer Jubileu l’any 1300. Un esdeveniment històric per a l’Església. L’any 2015, el papa Francesc en convocà un extraordinari de la misericòrdia. La misericòrdia divina no té límits, però la humana és molt més imperfecta i feble. Així ens va. Assetjats per baralles i disputes sense fi. La rancúnia ens roba la pau del cor i ens pot arribar a emmalaltir.
Penedir-se pot arribar a provocar desesperació, però el perdó fruit de la misericòrdia restableix la confiança perduda. Aquest 2025 està convocat el Jubileu de l’esperança, que ja va ser anunciat pel papa Joan Pau II amb caràcter ordinari, en acabar el de l’any 2000. A l’Església catòlica es celebren jubileus cada vint-i-cinc anys.
Aquesta serà la primera vegada que un papa obri la Porta Santa de Sant Pere i la tanqui el seu successor, el nou papa Lleó XIV. A la butlla de convocatòria, titulada «Spes non confundit», que vol dir «l’esperança no defrauda», el papa Francesc ens diu que al cor de tota persona niua l’esperança com a desig i expectativa del bé, encara que no sapiguem amb certesa el que ens portarà el demà. Confiança davant foscor i dubte. L’eslògan «pelegrins de l’esperança» fa referència a la vida com un camí, una cerca on no podem defallir i on convé reforçar la nostra visió de la meta per reparar les forces i restablir la fe en temps durs d’escepticisme o descreença…
A vegades, ens trobam a un cul-de-sac, un carreró sense sortida. Però no hem de desesperar ni llençar la tovallola. De més verdes n’han madurat o tot té solució, com deim aquí.
Al Rubaiyat, el savi persa Omar Khayyam va escriure aquest bell poema: «Quan el dolor et doblegui, quan esgotis el plor, recorda aquelles gotes que després de la pluja brillen a les fulles. I quan t’irriti el dia i vulguis nit eterna, no oblidis el despertar d’un infant».
