En el concepte modern de «propietat privada» hi ha alguns equívocs que porten el model vers les contradiccions internes determinants del seu esgotament. El primer d’aquests equívocs és la incapacitat d’entendre que l’abandonament il·limitat a «individualisme possessiu» (A. Mc Intyre) dificulta -si no impossibilita- la comprensió de la dimensió pública de l’activitat humana, en tant que essencial per a la convivència.
El model individualista funciona relativament bé en contextos colonials -per tant, de dominació tant del medi natural com de l’«alteritat» humana-, però al preu d’una «apropiació» d’allò que, en sentit estricte segons el fonament real de les coses- no és ni «teu» ni «meu», sinó que, al mateix temps és de «tots», i ens afecta al conjunt de la comunitat política -entesa aquí en termes de la màxima universalitat i no com a una contraposició dels «meus» enfront dels «teus»-.
Aquesta dificultat es pot amagar al darrera de teories simplistes del desenvolupament social, com ara la de la «mà» invisible d’A. Smith, però es veurà a la llarga posada en qüestió per la realitat mateixa de les coses, començant pel risc d’anàmia -problemes de convivència impossibles de resoldre- per al conjunt social, i seguint per la inviabilitat d’una extensió continuada de l’activitat extractiva o limitativa de l’espai i els recursos compartits.
El segon equívoc deriva del fet de reduir les motivacions humanes al sol afany de lucre, no pas a una possessió moderada universalitzable -dels béns necessaris per a la vida. La diferència radica en la impossibilitat, per part de l’afany d’apropiació il·limitada, de trobar satisfacció en el seu propi fi, per contraposició a una activitat pròpiament ètica -així com pròpiament política- que no demanda renúncia al si mateix de la persona ni es transforma per això en font d’agressivitat ni frustració, donant peu al que podríem denominar una societat ja de per si propensa als riscos del populisme -hi ha un rerefons de malestar social que no sabem reconèixer ni detectar, però que es tradueix en conductes aparentment antisistema però que són realment antisocials-.
I el tercer equívoc i més originari de tots -que només alguns filòsofs han estat capaços de detectar- és el de la llavor de violència continguda en la idea mateixa de la «màquina», conquesta típicament moderna.
Aquest risc no és de per si impossible de gestionar, però requeriria d’un progrés ètic -en termes d’educació, d’autocontrol i de civisme- previ per part de tots i cadascun dels membres del cos social, cosa que es sol remetre -en els contextos socials de la modernitat- a l’àmbit de la subjectivitat en lloc d’atribuir-ho a una responsabilitat social: la funció de l’educació es limita avui a la sola inserció laboral i social avantatjosa, no pas a l’assoliment d’una «ètica» universal compartida. Això es transforma en una dificultat per a entendre la centralitat en el si de la vida personal d’aquella dimensió que Aristòtil considerava com a específicament humana: la de la vida pública, o, en termes grecs, la del «zóon politikon».
La «cultura moderna», en aquest sentit, es caracteritza més com la pròpia d’una racionalitat instrumental posada al servei final d’una idea de progrés centrada en allò estrictament material i expressada a través del concepte d’ apropiació -de per si il·limitada- de béns i recursos convertida ella mateixa en un fi últim de l’acció i vida humana, traduïble perfectament en termes d’èxit personal i atribució de beneficis econòmics tant com de reconeixement i adquisició d’estatus social. La modernitat no és una ideologia, sinó la idea compartida per part dels ciutadans en la seva activitat real, la qual determina la forma de vida.
