En un article publicat al diari MENORCA (22.05.25), el periodista Miquel Payeras fa dues afirmacions contundents: que Israel, com a estat, no hauria d’existir, ja que va néixer absurdament com a fruit de diferents factors polítics combinats del context internacional, però existeix i això ja no té tornada enrere; i també que el que està succeint a Gaza no és cap genocidi, sinó una massacre indecent provocada per l’aplicació de la Llei del Talió.
La primera afirmació, tot i que respectable, no porta enlloc, com ell mateix reconeix, perquè l’Estat existeix des de 1948 i només un cataclisme mundial de caràcter apocalíptic podria revertir-ho. Però la segona —que el que s’està fent a Gaza no és un genocidi, encara que sí una massacre— em duu a reflexionar sobre aquest darrer concepte, per més que, tant el genocidi com la massacre són accions que, de fet, es tradueixen en la provocació de milers de morts indiscriminats.
Per analitzar si el que passa a Gaza pot considerar-se legalment un genocidi, cal tornar a la definició internacionalment acceptada: la de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de les Nacions Unides, aprovada el 1948, que estableix que constitueix genocidi qualsevol acte, com ara matar, causar danys greus físics o mentals, sotmetre a condicions de destrucció o impedir naixements, sempre que sigui perpetrat «amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal.»
Aquesta definició posa l'accent en dos elements essencials: els «actes objectius» (com assassinats massius, destrucció d'infraestructures vitals, etc.) i la «intenció genocida», un aspecte subjectiu però imprescindible.
En un article publicat a «El Periódico» (24.05.25), Mario Saavedra ofereix una anàlisi precisa i rigorosa del cas de Gaza a la llum d’aquesta definició. L’autor recull opinions de diversos experts en estudis sobre genocidi, inclòs Raz Segal, acadèmic israelià especialitzat en Holocaust i genocidis moderns, que afirma rotundament: «No hi ha controvèrsia: és un genocidi.»
Aquestes paraules no són llançades a la lleugera. Segal argumenta que a Gaza es compleixen tant els actes com la intenció. Els fets són difícils de discutir: més de 53.000 morts (segons xifres oficials, probablement duplicades en la realitat), 16.000 dels quals són infants, el 70% d'infraestructures destruïdes —incloent hospitals, escoles, universitats, mesquites i arxius culturals— i una població civil sotmesa a bloqueig, fam, manca d’aigua i desplaçament forçat. Aquestes condicions encaixen amb els apartats b) i c) de la definició legal.
Però és suficient això per parlar de genocidi? Com assenyala el mateix article, la clau és la prova de la «intenció de destruir aquest grup», en aquest cas, el poble palestí de Gaza. I aquí és on entren en joc les declaracions públiques dels líders polítics i militars israelians. El ministre de Defensa, Israel Katz, va dir el passat 19 de març: «Pagaràs el preu. L’alternativa és la devastació total.» Altres com Netanyahu, Gallant o Herzog han fet afirmacions públiques que deshumanitzen el poble de Gaza, identifiquen tot el grup com a enemic i justifiquen la seva destrucció.
La jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia estableix que la intenció genocida no cal que sigui expressa o escrita en un document oficial: pot «inferir-se d’un patró de comportament», com es va fer en el cas de Srebrenica el 2007. Aquest precedent jurídic és clau per entendre que la manca d’un «pla de destrucció escrit» no implica absència de genocidi.
També col·lectius com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, la Universitat de Boston, la Red Universitaria de Derechos Humanos i la mateixa Cort Internacional de Justícia —que ha qualificat d’«actes plausiblement genocides» el que està fent Israel a Gaza— apunten en la mateixa direcció.
Tanmateix, encara hi ha veus que es mostren escèptiques. Alguns, com l'historiador israelià Benny Morris, afirmen que Israel «encara no té una política genocida, però va camí de tenir-la». Altres, com Ben-Dror Yemini, argumenten que les declaracions polítiques no són vinculants per a l’exèrcit i que Israel simplement es defensa del terrorisme de Hamàs. Aquesta línia de defensa és, però, molt problemàtica quan es consideren les accions sobre Cisjordània —on Hamàs no té el control— i la política d’assentaments, que denoten un objectiu més ampli que la simple «defensa».
En aquest punt, també cal assenyalar una qüestió clau: no es pot combatre el terrorisme amb pràctiques de terrorisme d’Estat. L’existència d’un atac previ —com el del 7 d’octubre per part de Hamàs— no justifica la destrucció sistemàtica d’una població civil. Com diu Ana Bernal-Triviño, també a «El Periódico» (24.05.25), «un estat no pot actuar com si fos un grup terrorista». Els crims de Hamàs no exoneren Israel d’actuar dins els límits del dret internacional.
La dificultat de provar el genocidi davant els tribunals és, tanmateix, innegable, i caldran anys perquè la Cort Penal Internacional arribi a una sentència definitiva. Però com recorda Bernal-Triviño, això no vol dir que el genocidi només existeixi quan una cort ho diu. El genocidi «passa quan passa», i no quan ho dicta una sentència.
A la llum de l’anàlisi jurídica, dels fets documentats i de les opinions cada cop més coincidents de la comunitat científica i de les organitzacions internacionals, sostenir que el que succeeix a Gaza no és un genocidi comporta, al meu entendre, ignorar les bases legals i morals del concepte. Potser cal parlar amb més matisos, amb més prudència, però ja no és sostenible rebutjar-ho sense una anàlisi rigorosa.
En conclusió, si a Gaza es mata de manera sistemàtica, es destrueix la infraestructura vital, s’afamega la població, s’impedeix la supervivència del grup i tot això es fa amb un discurs públic de deshumanització, responsabilització col·lectiva i destrucció, aleshores sí, el que passa a Gaza és un genocidi, segons la definició legal internacional.
La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948, defineix el genocidi de la manera següent (Article II):
«S’entén per genocidi qualsevol dels actes següents perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal:
a) L’assassinat de membres del grup;
b) Lesions greus a la integritat física o mental de membres del grup;
c) Sotmetre intencionadament el grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física, total o parcial;
d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;
e) El trasllat forçat de nens del grup a un altre grup.»
Aquesta definició és la base legal internacional per jutjar els casos de genocidi i és reconeguda tant pel Tribunal Penal Internacional (TPI) com per la Cort Internacional de Justícia (CIJ).
