Pau Faner
Pau Faner

Escritor

Les coses senzilles

La llum mirada

TW

Vicenç Llorca va presentar fa poc a Menorca el poemari titulat «La llum mirada», publicat a Perifèric Poesia de València, que va obtenir el premi de poesia Manel García Grau i posteriorment el premi de la Crítica Serra d’Or. Vicenç Llorca, nascut el 1965 sota el signe d’Aquari, ja ha publicat una trentena de llibres i ha treballat poesia, novel·la i assaig, a més d’exercir de professor, gestor cultural i traductor. Pel que fa a la seva poesia, se li ha destacat la influència del simbolisme, cosa que jo no sé gaire què és, i de Carles Riba, un dels grans mestres de la poesia catalana. Les novel·les que ha fet s’agrupen en una «Trilogia de l’amor» que deu relacionar-se amb la temàtica de la bellesa que ja apareix a la seva tasca poètica, així doncs, amor, poesia, bellesa... Potser tot és una mateixa cosa. Diuen, i això tampoc ho sé, que a més de fer poesia reflexiona, fa anàlisi del gènere, de manera que potser el raonament encara li permet d’aturar-se a pensar entorn del sentiment poètic i intimista que jo també li veig i que crec que és important per donar autenticitat a la pròpia obra.

Noticias relacionadas

«La llum mirada» va dedicat al seu fill en Vicenç, el ressò del qual obre i tanca el llibre com en una circumferència perfecta. Potser el sentiment del pare envers el fill és el motor que empeny l’escriptura en aquest cas, és evident que ni tan sols això ho sé, però puc assegurar que tant en Vicenç com la seva dona, n’Anna, són pares de veritat, amb dedicació completa, colzes i demés. He subratllat algunes coses del pròleg de Miquel Lluís Muntané, coses com ara «compromès amb el temps que li ha tocat de viure», «himne de la confusió», «imatges colpidores», «un món més agradós», etc. He repassat els epígrafs que inclou a cada part, a cada poema del llibre, i he vist surar la figura d’Espriu –no sé si té res a veure el nom d’Espriu amb «aspriu», però a més de glorificat és un poeta de ver–, de Carles Riba –ja torna sortir– (tendim sempre a posar etiquetes), de Marius Sampere, Joan Maragall, Jordi Sarsanedas, etc. He anotat això de la confusió que obre i tanca el llibre, juntament amb la feina de pare i mentor. La cerimònia de la confusió referida a l’art i als temps que Llorca està vivint des de primera línia. «Demà faràs divuit anys... amb una esperança vibrant... les ales desplegades... i, al teu viatge, trobaràs altres aus... Quan vegis el dolor estès arreu... no oblidis... la bondat... Pensa... en l’amor... en el somni d’un món... millor en la pau...» (Demà).