Fer peuet

TW

Els ‘botadors’ són unes escales peculiars, austeres, construïdes a cada cara d’una paret seca, generalment tenen 3-4 escalons fets de pedres planes encaixades dins la paret. Sobresurten prou per posar-hi el peu, pujar, passar per damunt i baixar a l’altre costat.

Mare i filla havien sortit a jugar a sa plaça. Un cop de vent tancà la porta del pati, que a fora no té pestell. La del carrer tancada amb clau...

–I ara què farem per entrar a casa?

–Idó et ‘faré peuet’ botaràs i obriràs de per dins. On no hi ha botadors tens el recurs de ‘fer peuet’: entrellaçar amb fermesa els dits de les mans i posar-les en forma d'estrep, perquè algú hi posi un peu, poder donar-li impuls i ajudar-lo a pujar la paret o dalt un mur.

La nostra llengua els fa nosa i la volen empantanegada, viu moments compromesos, necessita Déu i sa mare, que tothom li faci ‘peuet’ per superar la barrera que formen els grans canvis poblacionals i el PP-Vox, sempre en peu de guerra, disposats a posar-li el peu al coll en l’ensenyament, en la funció pública o que no sigui llengua oficial a Europa.

Netanyahu, Hamas, Putin... podrien ‘fer peuet’ a la pau i segurament tots -vostè i jo també- ajudant a persones o col·laborant amb entitats que ens han de menester i pel que sigui, no ho fem. Tenim Nadal per exemple, en l’homenatge a Roland Garros utilitzà el francès, l’anglès i el castellà. És molt lliure de rallar com vulgui, emperò és una pena no ‘fes peuet’ a la llengua que li és pròpia, ni siquiera passant de puntetes, unes poques línies recordant al Real Club de Tennis Barcelona on començà la seva carrera. Qualsevol gest a favor suma, mentre que no dir ni piu, emmudir, per si mateix resta. No tenir l’ajuda de qui et podria ‘fer peuet’, fa inabastable superar el mur que van alçant els monolingüistes en contra de la diversitat lingüística.