En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va viatjar a l’Illa del Nord per veure com anaven per allà els negocis turístic i immobiliari dels seus amigots. Clar que, com a bon polític, ho va aprofitar també perquè al diari local li fessin una bona entrevista.
El conflicte el va tenir amb la gent del carrer, que li demanava que d’una vegada es preocupàs pel problema de l’habitatge. I no va servir de gran cosa que ell posàs d’exemple de bona gestió aquell home que li havia fet creure que era un beneficiari del Pla de Lloguer Tots Contents i que per açò havia estat admès a la comitiva del conseller.
I és que vostès ja saben que l’home en qüestió era el nostre espia, disfressat per a l’ocasió, però que en realitat està convençut que el Pla aquest, si no el canvien de dalt abaix, no és una altra cosa que fum de formatjada.
El viatge va permetre al conseller de saber què era de nom el president que hi tenia allà i, entre palmadetes i felicitacions per fer tot allò que toca, li va prometre que ja no se’n tornaria a oblidar, del seu nom. Tot i que, en el viatge de tornada a l’Illa Grossa, va dir a l’assessor (en Juan Pelayo) que se l’apuntàs per si un altre dia se’l tornaven a trobar.
Poc es podia esperar el conseller les bones notícies que li esperaven la setmana següent i que el nostre espia ens ha relatat des de dins de la conselleria. Disfressat aquesta vegada de funcionari que vol estabilitzar la plaça però a qui no li dona la gana aprendre l’idioma dels indígenes i, en conseqüència, molt valorat pel conseller.
- Som una locomotora a tota màquina! -va exclamar el conseller tan fort que tant na Nataixa com en Juan Pelayo es van quedar com enrampats.
- Segur que ho diu -es va despertar en Juan Pelayo- perquè ja hem pactat els pressupostos amb s’altre partit nostro.
- I a quin preu -li va respondre na Nataixa-. Quina vergonya!
- Però que dius Nataixa? -li va respondre el conseller mentre abraçava a l’espia, que era allà fent veure que no sabia quina estranya llengua rallaven-. Luego se lo traduciré -li va amollar el conseller sense perdre el seu optimisme.
- Tothom ho sap -va continuar na Nataixa- que s’altre partit seu d’aquí és una olla de grills i que vostè ha hagut d’anar a Madrit per pactar. I allà no saben massa com va açò d’aquestes illes...
- Però tenim es pressupostos aprovats -va intervenir l’assessor- i açò és la felicitat absoluta. Eh que sí, senyor conseller?
- I a canvi de poca cosa -va pontificar el conseller-. Total, una reculada més en temes d’idioma propi, que ja no ve d’una... I ara que hi pens, Juan Pelayo, avam si fitores perquè hi hagi més famílies que deixin de triar-lo per a l’escola dels seus fills.
- I veig que als funcionaris també els ho posen fàcil perquè no el rallin -va amollar na Nataixa.
- Mem -es va rebotar el conseller-. I quina necessitat hi ha, si tanmateix ja fa estona que tots els indígenes saben que són ells qui ha de canviar de llengua?
- I amb no aplicar la Llei de la memòria democràtica -va continuar na Nataixa- també hauran quedat ben servits...
- I tant -va exclamar ara l’assessor, notòriament exaltat-, mira que en feia de nosa aquesta llei!
- Bono, Juan Pelayo -va dir el conseller abaixant la veu-, però açò ho hem de dir fluixet, perquè fins ara havíem fet veure que noltros l’aplicaríem. Però, què punyetes, quanta rahón que tens! I per més satisfacció encara, ja haureu vist l’enquesta que diumenge va publicar la premsa?
- Si l’he vista? -va respondre l’assessor- L’he llegida tres vegades, conseller. Vostè és un triomfador! No dona alternatives a la massificació, no té cap intenció de resoldre la falta d’habitatge si no és donant més negoci als inversors, contribueix a fer desaparèixer la llengua d’aquestes illes... i... l’enquesta diu que tindrà més vots que mai.
- Bono -va replicar el conseller, inflat com un gall dindi-, tu també m’hi has ajudat una mica amb es teu bon assessorament. Però et deixes una cosa, que també mirarem de treure-nos de damunt els menors immigrants. Però dels majors, com més millor, que haurem de menester molta mà d’obra barata per servir a més i més turistes.
- L’enhorabona -va dir na Nataixa, mentre oferia un pastisset a l’espia, que posava com ella cara de pomes agres-. Però m’ha de deixar que li recordi que a l’Illa Grossa el 30 per cent dels enquestats no han volgut respondre i que a l’Illa del Nord vostè només agrada a un de cada quatre. I que les enquestes, ja se sap com solen anar...
