De jove, encara que la joventut és tan relativa com l’opinió d’aquest article, admirava a qui tenien el do de la paraula. A aquells que manejaven el seu discurs des de la llàbia ardent i la sapiència que dona bon maneig d’oratòria. Persones amb personalitat (d’on ve la personalitat sinó de la persona?), amb principis, valors, empatia, intel·ligència… amb discurs! Molts d’ells pertanyien al món de la política, tan poc empàtica ara i amb tan pocs principis propis, tan pàmfila i sense personalitat, amb discursos d’encaix només per a la seva parròquia, buits (salvant excepcions) de contingut, de pluralitat i de vida. Silenciosa i miserable tants cops.
Avui en dia, qui són admirats, no per mi, i triomfen, no són els que saben enarborar el seu discurs, sinó els que saben callar. Callar com a morts, com col·loquialment es sòl dir.
Dits discursos, dites paraules amb contingut, han desaparegut corrompudes per la veu del seu amo, per l’auto ponderació de les paraules, pel discurs de la correcció política, però, sobretot, pel silenci còmplice i covard dels qui no tenen allò que cal tenir per obrir debat i, per tant, crear humanes discrepàncies dins del seu partit, o entitat, amb la sana i noble intenció de millorar allò que hi ha, mentre algunes esquàlides ments les entendran com crítiques destructives quan, en realitat, pretenen tot el contrari. Amb els toquets a l’espatlla no s’avança, s’encalla. Amb els mateixos discursos, s’avorreix i es perd la possibilitat de corregir-se. Amb la mateixa idea única s’acaba sent sectari. És ben cert que allà on tothom pensa igual és perquè ningú pensa prou.
Amb el silenci còmplice, per tant, compromès amb el discurs únic, es manifesta conformitat i compromís amb la dita secta, això sí, sempre essent un sepulcre blanquejat (encalat per fora, però podrit i vomitiu per dintre; no ho dic jo, sinó Sant Mateu). A aquest silenci l’acompanya el silenci mentider que serveix per a donar a entendre a la resta que estan compromesos, però tenint un sinistre rerefons que només el traïdor sap quin és. I el silenci descurat? Aquell que s’empra per entretenir els compromisos i moure’s en l’ambigüitat. I el sistemàtic?
Utilitzat per aquells que han descobert que en obrir la boca es comprometen i decideixen viure còmodament amb la boca tancada sense fer res pels altres. Que repugnant!
Després vindria el silenci cortès que s’executa quan es calla allò que pugui molestar a l’altre per a no crear enemics. No confondre’l amb el silenci prudent, aquell que fa que evitem la confrontació per tal de tenir el màxim d’aliats (o afiliats) i el mínim de detractors (major nombre de vots), aquest és el dels pusil·lànimes. I que me’n dieu de l’evasiu o tacticista silenci que només parla el necessari i contesta el que convé des de l’estratègia calculada? (Potser el dels llepa culs interessats). És molt similar al silenci d’ocultació, que pertany al compendi de les males arts de la manipulació i les mitges veritats, més nocives aquestes que les mateixes mentides. I el silenci pacient? El més llest, ja que s’empra per a descobrir les intencions de l’altre fent que sigui aquest el que es despulli. I parlant de silencis que empren els polítics, naturalment, també hi ha el silenci administratiu, que posa de manifest que fan legítimes la desídia i la mandra; és el silenci dels ganduls.
Aquest tarannà de certa classe política actual em recorda tant a la mediocritat de l’escandinava i freda llei de Jante, que compta també amb deu manaments, abominables, per cert, i gravats a foc en la ment del militant o soci disciplinat. Heus aquí: No has de pensar que ets especial. No pots creure’t que ets tan bo com nosaltres. No has de creure’t més intel·ligent que nosaltres. No has d’imaginar-te que ets millor que nosaltres. No pots pensar que saps més que nosaltres. No has de pensar que ets més important que nosaltres. No has de pensar que ets bo en alguna cosa (inhumà). No has de riure’t de nosaltres. No has de pensar que li importes a algú (malèfic). No has de pensar que pots ensenyar-nos alguna cosa... Hi ha res menys personal que no tenir més que la personalitat de la ramera? No, no és l’ofici més antic del món, és un sinònim de falange. No, no és la falange que alguns penseu, és un sinònim de basca... que no, que no és una senyora d’Euskadi... En fi, és igual, hi ha tantes maneres d’anomenar al borreguisme! També és adient aquí un refrany: El clau que més surt és el que s’emporta més martellades. Miserable, quan la intenció és servir al poble, no servir-se’n d’ell.
Citat Jante, posem-nos cerimoniosos, puix ara toca Dante i la seva divina comèdia; la que representen els polítics mediocres –la immensa minoria, per descomptat (com es pot pensar el contrari?)- que no es representen ni a ells mateixos, o, almanco, ja no a allò que representaven abans. Dir, en aquest sentit dantesc, que alguns dels nou cercles de l’infern són per a ells; però sobre tot el novè, que és on hi ha la pitjor calanya: Els traïdors en majúscules (i sigles) acompanyats de Llucifer i Satanàs, condemnat aquest per trair a Déu. També hi podeu trobar, dins la mateixa urna del novè cercle, a Brutus (qui traí Juli Cèsar), a Caín (qui traí Abel) i a Judes (qui traí Jesucrist).
Si el que voleu és que el silenci parli, i us decebi menys, tan sols agafeu un sobre en blanc i cap papereta.
Aquest és, per ells, el silenci més ensordidor. Total, ja són sords... a part de muts.