El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt però actua poc, i un govern que actua molt però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.
Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge —on Sánchez és «ese tío» i «el capo de la mafia»— i la manca de gestos parlamentaris contundents —com la no-presentació d’una moció de censura— debilita la credibilitat del seu lideratge.
Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat en sobreviure que en liderar. La seva agenda real, com s’ha vist amb la convocatòria de la manifestació d’avui, 8 de juny, a Madrid (la setena contra el govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.
Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan es comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.
Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.
En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la «llibertat d’elecció», es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context on ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.
En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons —com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions— no s’afrontin.
La derogació de la llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.
Tot i les diferències de context —Feijóo a l’oposició, Prohens al poder—, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.
Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i reconeixible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.
El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, sinó què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.
El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, a dia d’avui, han demostrat que estan disposats a fer aquest pas.
El Partit Popular viu un moment de transició inacabada. Amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, el partit sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Gabriel Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.
