Habitar el temps

Ignomínia

TW
0

El 1902, mossèn Antoni M. Alcover, a qui, juntament amb Francesc de Borja Moll, devem el Diccionari Català-Valencià-Balear, va escriure: «L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia».

Ignominiós, que mereix el menyspreu públic més enèrgic, és el pacte que la presidenta Prohens ha subscrit amb Vox per aprovar el pressupost d’enguany i en el qual, una vegada més, la nostra llengua –i, entre d’altres temes, també la memòria històrica– ha estat moneda de canvi. El seu objectiu és clar: arraconar el català, encara més, de l’escola i de l’administració, segurament, els dos únics àmbits on encara està mínimament normalitzat. Açò sí, prèvia defensa de «las modalidades lingüísticas propias de cada isla» i del «bilingüismo», evidentment, en un acord escrit íntegrament en castellà perquè ja ni es molesten a dissimular que ni les unes ni l’altre els interessen el més mínim.

La nostra llengua és una llengua minoritzada, que perd parlants i situacions en què pot ser emprada perquè tenim una Constitució que blinda el castellà i ni tan sols esmenta pel seu nom «les altres llengües» de l’Estat. A les Illes, l’Estatut i la Llei de normalització lingüística són el marc legal que ens permet fomentar-ne l’ús i la consciència de comunitat lingüística. Tanmateix, els nostres governants actuals no només no ho fan sinó que malden per fer-la desaparèixer. Però una llengua no desapareix mentre tengui parlants i, la nostra, en té molts i molts de disposats a no renunciar a emprar-la i a lluitar contra l’autoodi més perillós.

«Coratge i fora son!», deia mossèn Alcover. Coratge i fora són per plantar cara, amb contundència i dignitat, al darrer atac a la nostra llengua.