Governar o escalfar la cadira?

De cara a la galeria, està molt bé organitzar una conferència amb els líders de totes les autonomies. El problema de la trobada de Barcelona és que es limités a una foto i no servís per a res més. Una successió de monòlegs a càrrec del president de cada regió, sense un diàleg real ni una feina prèvia per sortir amb algun acord. A la Moncloa són més de negociar un per un a canvi de vots.

Noticias relacionadas

Pedro, què diran de mí?

Más noticias relacionadas

La manca de contingut de fons explica que l’atenció mediàtica s’hagi centrat en el paripé de la presidenta madrilenya en contra de l’ús de les llengües cooficials. Isabel Díaz Ayuso és lliure de no posar-se el pinganillo per escoltar les intervencions dels seus companys, però s’oblida que els altres tenien dret a emprar l’idioma que volguessin perquè així ho havia autoritzat l’organitzador de l’acte: fins a tres presidents del PP també ho van fer.

Amb aquests gestos de mala educació es dona combustible a qui nega la condició de llengua espanyola al català, el basc o el gallec. Al mateix temps, s’aviva el foc entre els extremistes de l’altra trinxera. Units pel fanatisme, uns i altres tenen en comú el desig d’excloure a qui pensa diferent, un plantejament incompatible amb la construcció d’un projecte comú de país que pugui il·lusionar.
Davant una radicalització creixent del debat públic, PP i PSOE comparteixen una responsabilitat que no poden eludir. Però és Pedro Sánchez qui ha de moure fitxa. Des de la seva agònica presidència ha arrossegat la legislatura a un carreró sense sortida.