Trenta monedes

Van reservant per al castellà els poderosos mecanismes de l’Estat-nació, de la nació com a població d’un territori, la llengua oficial entre ells, i aboquen la menorquinitat, la d’una minoria catalanoparlant, cap a la pertinença identitària, la nació cultural, l’Heimat del romanticisme alemany. L’objectiu final és bo de veure. De fet, tot i que uns l’amaguen, d’altres en bravegen obertament. Diuen actuar per la llibertat i per la igualtat, nobles paraules, però no qüestionen cap dels deures de coneixement del castellà, n’estan encantats, totes les excepcions van contra el català. És una igualtat peculiar, asimètrica, com ho és la realitat política i sociolingüística que patim. Per atacar la catalanitat, fins i tot tornen a la trinxera cutre de la llengua balear, una llengua que defensen de manera virulenta, cínica, en castellà. Cap proposta en favor de «modalitats» del castellà, ni les de Mallorca, Menorca, ni les d’enlloc.

A la històrica manifestació de «Crida», Bauzá degué pensar, com Cañellas respecte de la dels espais naturals, que no n’hi havia cap dels seus. S’errava. En tot cas, caigué estrepitosament. Segur que la mobilització fa vessa, passen moltes barrabassades sense resposta popular, però la societat mallorquina sempre ha sorprès amb una resposta contundent en defensa de l’escola i la identitat. L’èxit en les convocatòries de l’OCB o contra la massificació turística, són prou significatives.

De moment, Prohens riu satisfeta, troba que se n’ha sortit. Però, de què serveix guanyar el món (uns pressupostos, posem), si perdem l’ànima?