Avui he posat mà en el llibret de «Paisatges i Personatges» des Migjorn Gran, del qual n’he recopilat altres articles, i és l’autor en Cristòfol Moll Huguet. Antigament en els pobles petits, quan passaven dies sense haver-hi cap comentari a fer, ja era estrany, actualment açò ha passat a la història, però avui per passar una estona, he pensat de llevar la pols en aquest capítol, que comença així:
«Feia dies que tot anava com una seda, sense res per fer un comentari o criticar. Aquesta era la conclusió a la qual arribà na Guida, després d’haver fet la compra diaria del pa i la llet, sense que ningú li fes cap comentari sobre novetats del poble. Però feia pocs minuts, que disposava d’un detall, d’algú que havia vist, hi va fer aturar a na Quica, que venia d’es forn de Can Barceló, per fer-li es comentari dient:
SES XERREMEQUES DE CARRER
No sé, he vist el Sr. Rector i m’ha semblat com si frissés molt, li he donat el bon dia i quasi no m’ha contestat. No deus saber si hi ha res de nou? Que sí... Açò t’ha fet? Idò no ho sé. No l’he vist, jo avui. Tal vegada sí que hi ha cosa de nou. Però bono, les campanes no han tocat. No hi deu haver ningú mort.
Açò. Sí, tens raó, no, no han tocat, però mira, no m’ha agradat gens la feta. Bonu que sigui el que Déu vulgui, ja ho sentirem a dir. Què ja vens de comprar es pa? Mira sí. Hi he comprat també un poc de farina i llevat. Vull fer quatre coques. Na Quica ho digué amb un tò de veu més baixet, com si no volgués que ho sentís ningú. Encara que, el que pot ser també, que ho digués amb tò confidencial, perquè sabia que així na Guida ho escamparia per tot. Aquell era un temps que no se’n feien de coques a no ser en dies de festa major; un pessic de rosegons de pa o una embosta de figues seques, era el que estava de moda, quan per aquelles saons, sempre s’acabava primer es pa que sa talent.
Aquelles dues dones, s’havien trobat en el pla de l’Església. Després del comentari de la feta del rector, elles dues varen partir cap una a casa seva, perquè aquells dies, sense notícies que comentar, pel carrer es feien poques xerrameques.ient:
Una notícia forta. El Sr. Rector era un home de bona còrpora i bon geni. Feia molts anys que vivia as Migjorn Gran, tant fort tenia el geni que se’l coneixia amb el sobre nom del «Rector Ferro».
Aquella notícia que havia rebut el dia abans, per ell era molt forta, i l’havia posat molt nerviós. En Xec de l’estany, li havia duït un telegrama, rebut as Mercadal on anava cada dia, a recollir el correu amb una galera i dues bísties. Aquell telegrama del Bisbe ho posava ben clar. «Fem saber als nostres estimats feligresos de la parròquia de Sant Cristòfol des Migjorn Gran, la nostra propera visita pastoral a aquesta estimada parròquia, el proper dia 15 d’aquest mes de l’any del Senyor».
Aquell vespre no va dormir, pensant en la visita del bisbe. Mancaven sols cinc dies per arribar al dimarts que era el dia senyalat. Açò volia dir, què no podia perdre gens de temps, si ho volia tenir tot en ordre. Els nombres clars, l’església i la rectoria netes com un llambra.
Quan aquell matí, l’escolà arribà a la rectoria per fer la visita de cada dia i rebre ordres del que havia de preparar per la missa, sen dugué un bon esglai: Escoltem bé, Llorenç; aquests dies has de deixar tot el que tens entre mans, no has de fer res més que tirar trastos i llevar pols. Tot ha d’estar ben net com una patena. El Sr. Bisbe m’ha enviat a dir que vindrà as Migjorn dia 15 i avui ja esteim a 10. No podem perdre temps. Així que ja ho saps, feu tot ben net, què, aquesta notícia és forta. Ve el Bisbe!
En Llorenç, cap baix, remugà una estona, cosa que no s’entenia prou bé i va partir a revisar l’estat de les graneres i pedaços de llevar pols».
Ara mentre en Llorenç comença la neteja. Donaré per acabada aquesta primera part dels antics comentaris dels pobles petits, què, de la mà d’en Cristòfol Moll Huguet, he compost i recopilat. Ara en un proper article, trauré la segona i darrera part, esperant, que els llegidors del nostre MENORCA • «Es Diari», passin una estona entretinguda.
