Aquest tema de Serrat, evocació nostàlgica de la infància i del pas del temps, podria amb tolerància començar així: A Sa Plaça, cor del poble, que reunia i encara acull cinc artèries, paraven anys enrere els autobusos de línia, que enllaçaven Maó i Ciutadella, i a l'inrevés, a més dels pobles intermedis. Fa devers seixanta anys, a Sa Plaça des Mercadal, els xòfers dels autocars concedien als passatgers un breu respir, perquè és proveïssin de carquinyols per reanimar l’esperit. Devora Cas Sucrer, a mà esquerra des Carrer Nou segons se sortia del ‘dolç establiment’, l’àvia Joana Pons Gomila [1890 – 1969] disposava, tot somriures, la porta de casa seva oberta perquè pressentia que, aprofitant la pausa, alguns dels seus familiars escampats per l’Illa anirien a saludar-la i de passada ‘alleugerar-se’ dalt s’hort, lloc comú, en el dir més social i democràtic de llavors, abans de tornar a l’autobús o de partir cap El Toro. Abans, la gent condicionava probablement més promeses, o almenys les declarava, i des des Mercadal pujaven a peu al cim marià de pelegrinatge, amb procurada devoció.
A la vida de l’àvia Joana no hi havia fets extraordinaris, ni consideracions fora mida, però sí silencis per drames viscuts que ho deien quasi tot: com les visites a deshora de la mort, al·legava ella... I sí, l’àvia també tenia familiars dispersos, a més de per Barcelona, Còrdova i Mallorca, per tot arreu de Menorca: Sant Lluis, Maó, Sant Climent, on hi residia l’única tia que la va sobreviure: Esperança Gomila Camps [1871-1971]. Igualment tenia parents a Alaior, emperò no record que apuntés ningú a Ferreries ni tampoc a Ciutadella. Però, vet aquí que, gràcies a l’ajuda del genealogista Antoni Tudurí, hem sabut, ―ni l’àvia en devia ser conscient,― que provenia d’un famós personatge ciutadellenc: Josep Vivó Parpal [1725-1791], mestre ferrer, que, per glosar de manera notable, a Ciutadella li van dedicar un carrer. Del glosador Vivó, la seva filla Paula Vivó Miret [1758-1852] mostrà les seves credencials quan, responent en versos sobradament coneguts a un inquisitiu poeta forà, replicà: «I sí que en som sa seua fia/ per defensar-lo si perd/ que en sap més ell quan somia/ que vós quan estau despert...».
A pocs dies de Sant Joan, permetin que me'n recordi en la seva onomàstica de l’àvia Joana, vestida de dol, amb les mans a les butxaques del seu davantal d’ombres, per grisos lunars...
Bon Sant Joan!!
