Quid pro quo

Margalida o Margarita

TW

Açò del nom de les persones és un tema complex i delicat, sobretot quan ens referim a persones ja desaparegudes que no ens poden explicar les circumstàncies del seu nom. Jo mateix en tenc molts, de «noms». Per començar, som «José», que era el que em posaren els pares, sense més opció, ja que era el de l’avi patern. Però també hi ha persones que em diuen: «Ignacio», «Ignasi», o «Nasi», que és el meu segon nom, el que empraven per diferenciar-nos als cosins primogènits que compartíem el primer. Però molta gent em coneix com «Portella», sobretot a l’àmbit escolar i en el món social, no sé per què. Quan vaig poder, em vaig baratar José per «Josep», primer a la firma i després al documents oficials, però «Josep» – que a jo m’agrada- no ha tingut molta fortuna perquè prest em van conèixer per l’hipocorístic «Bep», que era com coneixien a l’avi, i me’l vaig fer meu. També m’han dit «Pep», quan trescava per Mallorca, o el diminutiu «Bepet» i altres vairants, que no és tothom que el pugui emprar. Per acabar, ara ja no, però de jove, el meu nom per segons qui era «es fill d’en Metrio». Jo em reconec en tots aquests noms tan diversos, no n’hi ha cap que em faci sentir malament, perquè crec que són els que resulten naturals per aquells que els empren quan es refereixen a jo. L’ajuntament d’Alaior ha posat en marxa el procediment per donar compliment a l’acord de tots els grups municipals per a declarar Margarita Comas Camps com a filla il·lustre de la ciutat, i, segons sembla, es vol fer-ho coincidir amb les festes de Sant Llorenç, com també va passar amb el seu germà, Joan, fa quasi quaranta anys. Arran de l’exposició pública de l’expedient, un grup de persones agrupades per la defensa de la nostra llengua, «Fem-ho en català», ha presentat una al·legació i ha iniciat una campanya d’opinió, perquè el nom que es doni a aquesta pedagoga tan important sigui «Margalida» i no «Margarita».

Noticias relacionadas

En primer lloc, he de dir que, per a mi, allò realment important és el fet que una dona republicana, d’esquerres, que es va haver d’exiliar -en el seu cas a Anglaterra- i no va poder tornar a l’Espanya de Franco, sigui declarada filla il·lustre d’Alaior. No vull dir que el tema del nom sigui secundari, naturalment. Margarita, Margalida o Margarida, quin dilema! He de dir que persones que la van tractar i familiars seus la coneixien, quan era viva, no com a Margarita, Margarida o Margalida, sinó com a Marga, seguint aquest ús castellà de rompre el nom per l’esquerra. Antoni Casero recorda que, ja després de morta ella, el seu germà, Joan, s’hi referia com a Margalida. Els amics de «Fem-ho en català» argumenten que si en els documents oficials, en la firma d’articles i llibres que va escriure, emprava Margarita no era per gust sinó perquè, en el temps que va viure, el castellà era obligat a l’hora d’escriure els noms, sense possibilitat de canviar-lo. Potser en el cas de M. Comas és així, però potser no. Jo no he trobat en cap lloc que ella ens digués com volia ser coneguda. Per açò, en aquest cas, com en tants altres, ens trobem amb una decisió «social» envers a un fet particular. Per altra banda, el nom de Margarita no està vist com un nom «extremadament castellà». És molt diferent a la diferència que hi pugui haver entre José i Josep, Juan i Joan, Bartolomé i Bartomeu, Rafael i Rafel, Dolores i Dolors, Consuelo i Consol, Angeles i Àngels, que la que hi ha entre Margarita i Margalida. És clar que, aquest argument tan pot ser útil en un sentit com en un altre. Ja fa anys, quan era regidor a Alaior, vam posar el nom de M. Comas Camps a un carrer de la ciutat, el carrer de l’escola que porta el nom de Joan Duran. Segurament, llavors deguérem tenir un debat sobre el nom (la veritat és que no en tenc record) i li vam posar Margalida. Potser per mantenir, a l’àmbit oficial, la mateixa denominació i evitar contradiccions i confusions, s’hauria de mantenir aquesta a l’hora de fer-la filla il·lustre.