En el capítol anterior el conseller de la cosa a les Illes Tropicals es ventava plàcidament després de saber que l’altre partit seu ja l’hi havia aprovat els pressupostos a canvi d’arraconar encara més la llengua dels indígenes i d’enterrar la llei de la memòria democràtica.
Per paga va tenir l’alegria de saber que, a l’Illa del Nord, el president que hi té allà ja havia passat a mans privades la concessió d’obres, una bona notícia per a tots els seus amigots ansiosos de noves promocions urbanístiques.
Clar que se li va presentar un promotor que volia fer un altre hotel amb piscina a cada habitació, d’aquestes que fan passar per cisternes, però que tenia el dubte de si hi hauria prou aigua. «Ca», li va respondre el conseller, «ja hi tenim més de 10.000 piscines en aquella illa, i l’aqüífer encara està al quaranta-vuit per cent. No vindrà d’unes quantes més...»
Passada una setmana, el conseller i el seu assessor no estaven pendents d’una altra cosa que de les notícies que arribaven de Madrit. Tant, que van deixar tirat el nostre pobre espia al sofà, només amb el consol que na Nataixa li anava subministrant pastissets.
- Açò va bé -li va dir el conseller a l’assessor-. Ha costat, però ja tenim en Xanxes agafat per allà.
- D’aquesta no se’n surt, que l’ha feta molt grossa. Ui, si l’ha feta grossa! -li va respondre en Juan Pelayo.
- I ho diven vostès? -va intervenir na Nataixa des del sofà-. Vostès que mantenen sense vergonya un president que no va fer res per evitar les morts dels aiguats?
- Açò és una altra cosa, Nataixa -va replicar l’assessor-. Que aquesta gent s’ha embutxacat doblers.
- I el senyor M. Racoi què? -va continuar la secretària- I no veig que cap jutge el persegueixi...
- Però és que noltros som uns grans patriotes -es va rebotar l’assessor-, i ells s’ajunten amb gent de tota casta...
- I els sis-cents alt càrrecs que vostès tenen imputats per corrupció? -va continuar na Nataixa.
-D’açò ja no se’n recorda ningú -va respondre aquesta vegada el conseller-. Però bono, potser és ver que encara no hem de cantar victòria, que aquest Xanxes és com una anguila... Anem a lo nostro, Juan Pelayo -va continuar- que estic ben preocupat amb la pernocta dels nous policies que arriben a les Illes, que sembla que no troben casa que puguin pagar. Avam si encara m’hauré de vestir jo de saig!
- Tot és qüestió de bona voluntat, conseller -va replicar en Juan Pelayo, que s’hauria estimat més continuar rallant d’en Xanxes-. Si vostè mou fils, segur que trobarà prou cases per a tots.
- Molt guapo! -va amollar na Nataixa, que continuava oferint pastissets a l’espia- I els metges que també venen de fora? I els mestres que tampoc en troben? I els joves indígenes que la cerquen desesperadament? I els funcionaris de presons que ja comencen a dir que ells també?
- Mem, Nataixa -va respondre el conseller després de donar un cop de puny damunt la taula-. No m’amarguis el dia. -I dirigint-se a l’assessor- Demà mateix hem de tenir casa per a tots els policies... i si ho resolem també per als mestres, no podran dir que no tenim sentiments.
- La culpa -va continuar na Nataixa- és d’aquest desgavell de promocions que fan vostès. Prometen frenar el turisme i no fan una altra cosa que fer-ne venir més i més. I per donar servei als turistes, cada dia més personal que no troba casa...
- Ep -li va replicar el conseller mentre li mostrava la palma de la mà dient «prou»-, que no veus aquest senyor que hi ha aquí, assegut al sofà, i que ja fa més de mitja hora que espera perquè li autoritzem places turístiques? No les repartim de qualsevol manera, noltros!
Ja entendran que el senyor que tenien assegut al sofà era el nostre espia que, efectivament, s’havia presentat a la conselleria, amb la disfressa adequada, per fer veure que volia places d’aquestes que ara formen part del nou invent del govern: la senalla (ells li diven borsa) de l’estira i arronsa o del «toma y daca», com s’estimin més.
- Açò vol dir, estimada Nataixa -va intervenir l’assessor, tan content des que li han pujat el sou amb els nous pressupostos-, que si hi ha qualcú que renuncia al negoci d’una plaça turística, noltros l’hi donam a un altre que la vulgui.
-Però que no era cosa d’anar-les reduint? -va demanar na Nataixa, que per un instant va quedar desorientada.
- I tu que ho trobes! -va exclamar el conseller, satisfet- La cosa és que no se’n perdi ni una!
