Es van trobar a sa plaça des Mercat dos vells coneguts o vells a seques. Feia temps que no es veien i la seva primera reacció espontània va ser d’alegria i sorpresa.
- Idò? Què fas per aquí?
- He vingut a comprar una cosa que m’ha encomanat sa dona…
- Anem a fer un cafè a El Trueno, si tens una estoneta, i ens posarem al corrent de tot.
- És clar que sí, que totes ses deixades són perdudes…
En Biel i en Pere eren dos menorquins que havien fet feina junts anys enrere, però ja estaven jubilats i els hi agradava molt donar qui va i xerrar d’açò i d’allò sense cap pressa. No només de temes d’actualitat, també de la vida en general que, com vostès ja saben, dona moltes voltes.
- Quin desgavell hi ha al món! Estic esglaiat. D’aquest pas, no sé on anirem a parar…
- Vet aquí, aquesta cara de retgiró que poses. Ja saps que si vivim, coses veurem.
- Però anam de mal en pitjor. A tu no et fa por aquest turriburri?
- No, ja saps que qui dia passa, any empeny. I encara que ets anys hi són, més són ets amenaçats que es nafrats, i qui camina tot sol, fa lo que vol…
En Biel va quedar embadalit amb tantes frases fetes.
- D’on treus totes aquestes paraules i dites tan assenyades, Pere?
- D’un llibre que es diu «Vocabulari menorquí» d’en Lucas Pons Bedoya. Ja saps que tot lo menorquí m’interessa. Sembla que cada bugada perdem un llençol i, si seguim així, moltes expressions que empràvem habitualment acabaran per desaparèixer. Hi ha molta polèmica, avui en dia, amb aquest tema de sa llengua.
- A comptes vells, baralles noves. Ho havies sentit dir qualque vegada? Avui interessa més s’enfrontament que s’enteniment. Els problemes creixen i quan el remei no és encertat, solem dir: té es mal en es turmell i li curen es clotell…
I així van passar una bona estona, amb el somrís posat, parlant de tot i més. Cadascú va contar el seu marimon particular, que són els successos i dificultats que ha passat una persona, com aquell Odisseu o Ulisses que, després de la guerra de Troia, va sortejar mil perills i aventures per poder tornar a ca seva. Va recordar s’enviat que li havia encomanat sa dona, Penélope, a qui ell deia carinyosament na Pene. Així que va aturar-se a Ca n’Aurèlia, no fos que amb lo despistat que era, tornàs a casa amb ses mans buides.
Encara que no arrangessin res, van sortir del bar alleujats i més contents que un gínjol.
Cadascú amb el seu afany, intentant no dir ni fer bestieses. Cercant un conhort davant tanta disbauxa i engrony, sense frissera ni gemecs ni jutipiris, maldant no fer cap llenegada ni posar-se neguitós davant dels qui són ofensius.
- No hem de fer un paperot - va advertir en Biel.
- Hem de reviscolar i fer un somrís, abans que ens agafi un sacardiu - respongué en Pere. I va afegir:
- Prest s’acabarà tot aquest tribol. No siguis vessut i xala sempre que puguis.
