Cada estiu, Menorca es converteix en l’escenari d’un ritual que es repeteix amb una precisió gairebé coreografiada: carreteres saturades, platges tancades per excés d’aforament i un paisatge ocupat per cossos que cerquen desconnexió en un lloc que, per a molts de nosaltres, és l’escenari d’una vida cada cop més difícil.
La transformació no és només física, sinó simbòlica. Menorca es ven com un somni d’estiu: una illa pausada, autèntica, neta i salvatge. Però qui pot viure dins un somni que no és el seu? Com escrivia Simone Weil, l’arrelament és potser la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana. I avui, els menorquins vivim un desarrelament creixent, expulsats no només del mercat immobiliari, sinó del relat que es fa de la nostra pròpia terra.
Els anuncis i campanyes publicitàries que utilitzen la imatge de Menorca no són neutres.
Construir una illa com a decorat —buidada de conflictes, de treball, de dificultats— és també una manera d’expulsar-ne la complexitat i, per extensió, els qui hi viuen. És el que Guy Debord anomenava la societat de l’espectacle: allò que compta no és viure, sinó ser vistos. I Menorca, cada cop més, és mirada però no escoltada.
És evident que l’Illa viu del turisme. Però també és evident que no pot morir-ne. La sostenibilitat no és només una qüestió mediambiental, sinó també social i cultural. No es tracta de rebutjar el turisme, sinó de posar límits, de pensar en alternatives, de construir un model que no condemni la gent jove a l’exili ni redueixi el territori a una marca.
«Es caragol no pot viure sense closca». El futur de Menorca no pot dependre únicament d’un estiu etern. Ens cal una mirada més llarga, més digna. Una que torni a posar al centre la vida, i no només l’experiència estètica dels qui venen de pas.
I per això, cal que les institucions, el teixit empresarial i la ciutadania assumeixin que protegir Menorca no vol dir només conservar-la, sinó garantir que s’hi pugui viure. Apostar per un model que valori el coneixement local, que no es basi només en la temporalitat estival, i que posi en valor la cultura, el territori i les persones que l’habiten tot l’any.
Viure aquí no hauria de ser un privilegi, sinó un dret. I defensar-ho no és resistència romàntica: és sentit comú.
