Els estudis fets en relació als fluxos alimentaris a l’illa mostren que només un 16 % dels aliments que consumim es produeixen a Menorca. La resta, ve tot d’importació. Feim un 10 % de la verdura que consumim i un percentatge encara menor de fruita. Un problema que es repeteix en altres vectors i que repercuteix negativament en diferents paràmetres.
Per exemple, en el cas de l’energia ha estat tradicionalment molt pitjor, perquè la producció de renovables era molt testimonial aquí (amb molts anys aturada al 3%). Anualment, l’equivalent a uns 220 milions d’euros/any en petrolis s’han vingut transportant a l’illa per ser cremats a una central molt ineficient, que transforma en energia aprofitable aproximadament una unitat de cada tres que en crema.
En temes hídrics, arriba una gran quantitat d’aigua envasada, que implica també una gran càrrega energètica (entre fabricació d’envasos, procés de càrrega, transport i recollida de residus), a més de la generació de restes de plàstic que es rompran en partícules diminutes durant cents d’anys. També tenim aigua (a Ciutadella) emprant el petroli per dessalar. Necessitam aplicar alternatives més racionals.
Però el màxim exponent de la dependència exterior es troba representat pel turisme, amb devers 2 milions de turistes que es desplacen prioritàriament per via aèria, que és del que implica més petjada.
La sostenibilitat de tot plegat és discutible, a no ser que entenguem per aquest concepte un simple concepte de rentat d’imatge, tan en boga en els dies que corren.
Amb tot, mirar d’augmentar l’autonomia de l’illa en aquestes qüestions sembla una bona aposta en un context mundial on la globalització remet i el preu de l’energia habitual s’incrementa. Hi ha un progressiu retorn a mercats no tan llunyans. I la tendència a fer que l’economia solucioni problemes ambientals globals en tost d’augmentar-los, s’anirà imposant de grat o perquè no hi haurà més remei.
De les qüestions plantejades, unes presenten més dificultat que d’altres. No és fàcil abordar el transport del turisme des del seu lloc d’origen, més enllà d’intentar rebaixar el volum de persones.
Demostrat com està que Balears perd renda per càpita de manera espectacular mentre hem triplicat el nombre de turistes, desinflar la massificació hauria de ser un deure d’institucions, empresariat i agents socials.
Caldria reduir vehicles d’estiu i definir un transport públic ben dotat que connecti amb eficàcia i freqüència el llevant i el ponent. Es podria combinar amb serveis de vehicles privats elèctrics lleugers, que caldria dissenyar amb autonomia per cobrir únicament la poca distància que separa els nuclis de l’eix transversal amb la costa del nord o del sud.
Uns vehicles elèctrics que es podrien carregar a partir dels excedents de les plantes solars fotovoltàiques que es van implantant progressivament i que tenen una franja horària amb una producció massa alta per ser abocada a xarxa però que podria servir per a carregar bateries.
Per la seva part, un sector agrari diversificat tindria més viabilitat econòmica i generaria economia local. Si es planteja amb un enfocament regeneratiu, és una via comprovada de recuperació a curt termini de fertilitat, biodiversitat, captura de carboni i retenció d’aigua de pluja. Un camí virtuós que Menorca necessita adoptar cada vegada amb més urgència.
