Per Sant Joan

«Així és sa vida», pensava en Maçana. «La comences, i quan manco t'ho penses ja s'ha acabat, i no ha estat res de res».

Noticias relacionadas

Río sin retorno

Más noticias relacionadas

El fabioler feia tres notes agudes, tirurirurit, amb el contrapunt del tambor, pom, pom. La bandera era vermella, amb parfalans i amb una creu de Malta al bell mig. No semblava haver-hi res més que el fabiol damunt la faç esverada del món, res més que aquell pobre, solitari, agut crit del fabiol. Els cavalls passaven en ringlera; tenien les anques moltíssim poderoses, les crineres anaven i venien, les coes espolsaven amb moltíssima de gràcia.

L'arena de platja escampada pels carrers conservava algues i amagava confits d'ametlla. En Maçana, plantat dins el llac de les granotes, amb quatre pèls dalt el cap, plens de saladura, desbarrava. Feia temps que anava eli, eli, deia que ja tenia un peu dins la tomba. Però el fet és que hi tenia tots dos peus, allà enmig d'aquella llacada on les granotes resaven. Se li anaven tornant de pedra, els peus, i per això estava tan corbat cap a terra, tan carregat d'espatlles, perquè la carn se li tornava de marbre i li floria dins l'aigua embassada de la mort. Alçava el cap i feia adeu amb la mà, perquè es veu que ja estava resignat a morir. Tenia el cap engalavernat, tenia bosses de pell davall els ulls;  havia estat un home alegre com unes castanyoles, i ara, dins el safareig, ferit de mort i tot, encara va tenir un somriure, perquè era el dia de Sant Joan.