Antoni Tudurí23/08/24 4:00
TW

Aquesta cala la vaig descobrir tard, a mitjans de la dècada dels 70, gràcies a un bon amic que treballava en el món de la publicitat, amb qui continuo    mantenint una molt bona relació i amistat personal. Una de les seves activitats laborals era la de gestionar els aparadors d’una cadena de botigues d’òptica d’àmbit nacional i un dels caps d’aquesta cadena era un òptic de    nom Manolo -no puc recordar el llinatge- home extrovertit i simpàtic com a bon andalús- que tenia un germà coreògraf que era el propietari d’una caseta a dalt del penyal. Aquest home formava parella formal amb un altre coreògraf nord-americà, cosa no gens normal en aquells temps. De fet, va ser la primera parella homosexual que vaig conèixer sense embuts. Ara aquestes coses són molt més freqüents i ningú -o quasi ningú- s’espanta, els temps de la Lgtbi eren encara molt llunyans.

El dia de la meva primera visita a Cala Morell hi havia la mare de l’empresari de la cadena d’òptiques i del coreògraf i ens va convidar a un menjar absolutament desconegut per a mi, el «salmorejo», parent del «gazpacho» però molt més substanciós a parer meu.  Aquest és un d’aquells    records que queden enregistrats a la memòria per sempre més.

Passat un quart de segle, a causa de les meves feines de gestió energètica dels consums energètics a Menorca    hi vaig tornar a anar i em vaig trobar amb la instal·lació d’enllumenat públic més sorprenent i original que he vist    a la meva vida professional com a luminotècnic. Les llumeneres estaven suportades no pels bàculs i columnes metàl·liques convencionals, sinó per troncs d’arbres tot boteruts i també uns enllumenats rasants fets a base d’uns caps d’inspiració cubista amb dos forats com si fossin dos ulls, dels quals sortia la poca llum emesa per bombetes incandescents.

No disposant de cap foto personal, com és costum d’aquestes columnes, hi posaré la del pare de l'amic que he citat al començament.