Cala del Pilar

Aquesta lletra cita «ben pops» i em recorda la condició en què hi vam arribar,    pops de suor després d’un matí de marxa fins arribar a la cala del Pilar, l’agost de 1963 i, també, quan diu «com dues gotes d’aigua», ja que açò és el que vam trobar, una petita font situada a dalt de tot, que degotava gota a gota. Havíem consumit el contingut    de les cantimplores, estàvem prop de morts de set i ens vam trobar amb una pretesa font que degotava del sostre d’una petita cova, com ja he dit.

Potser aquí va ser quan ens vam llicenciar i, fins i tot, doctorar, en la difícil assignatura que s’anomena «paciència», aprenent que cal ser disciplinat i pacient quan les coses no van prou com voldríem. Hala, idò, ara pens amb aquella expressió que diu que «gota a gota es fa un ciri» o també «s’umpl la pica».

L’existència d’aquesta font -que potser el mes de febrer degotava    abundosament, però no l’agost- ens l’havia dit el pare d’un dels 6 excursionistes, Bartolomé Orfila Camps, que havia estat el nostre professor de Física i Química a qui vull rememorar posant a aquesta columna una foto de quan era jove.

Un cop recuperats vam poder gaudir de la magnífica platja del Pilar, sense més estadants que noltros sis, cosa que avui seria absolutament improbable, atès que encara que el camí d’arribada no permet, crec, l’ús de cotxes ni altres vehicles que no siguin les cames, sempre hi ha qualcú ocupant-la.

Caldria comentar el color de l’arena de la platja, tirant a rosaci, a diferència de les platges de la costa sud de l’Illa, però ho deixaré per a una altra ocasió, quan comenti cala Pregonda.