La curiosa subjectivitat visual

A la barroca carta d’Errejón apareix l’expressió «subjectivitat tòxica», que es pot interpretar com una actitud i una visió personal en determinades coses que generen un perjudici general. No totes les subjectivitats són tòxiques. Els diferents punts de vista, subjectius, s’han d’escoltar, contraposar, valorar i compartir. És bo fer-ho. Hi ha subjectivitats recurrents que són ben curioses.

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

Es torna a xerrar de l’impacte visual (paisatgístic, diuen) d’uns hipotètics molins plantats al mig del mar. Ja han sortit veus en contra. Sol passar. Curiosa la reacció adversa cap a plaques i molins d’una societat menorquina que venera, defensa, gaudeix i recorre a la recerca d’esclata-sangs un camp que està, amb bucòlica naturalitat, infestat de torres d’alta tensió, postes, transformadors i cablejats aeris diversos. Curiosa la convivència callada i dòcil amb els negres cables a les façanes.La subjectivitat acostuma a ser conformista amb el que sempre ha tingut davant i reaccionària amb les coses noves.

Els parcs eòlics marins mereixen mil estudis i tota la sensibilitat possible cap a la protecció de l’ecosistema. Però si, per exemple, pos els peus en remull a la vorera des Grau, d’entrada, visualment m’impacten més les barques fondejades (invasives encara que hi siguin des de fa dècades), els pantalans, els velomars i caiacs a l’arena, o els iots monumentals, que unes figuretes rodant a l’horitzó. No me facin massa cas. És pura subjectivitat. Tal vegada tòxica. Desconfiïn.