Sacsats per l’escàndol

Weil ja denunciava les incoherències entre els ideals i les actituds autoritàries, violentes i opressives que sostenien molts dirigents anarquistes. D’això millor no parlar-ne. De la mateixa manera s’ha anat imposant com a políticament i sociològicament incorrecte escandalitzar-se dels comportaments privats de persones que ostenten càrrecs i lideren espais altament significatius per a la ciutadania. Tanmateix la realitat és cruel, i arriba el dia que hom ha d’apel·lar al profeta. «Maleït l’home que confia en l’home» afirmava Jeremies. Fabrizia Ramondino («Guerra de infancia y de España», 2024), parla dels homes que són «ahora mono, ahora ángel». L’animal que potser portam a dintre no té ideologia, i els puritans, tots aquells que exerceixen amb alguna excel·lència i virtut algun ministeri o servei a la comunitat, haurien de conèixer de forma ben detallada les característiques de l’animal que habita en el seu interior. Per això mateix sempre he mantingut una relativa distància amb tots aquells que se senten part del sanedrí dels elegits i destinats a exercir lideratges que acaben creant un personatge que com més es consolida més s’allunya de la realitat i més entra en contradicció amb ell mateix i amb els altres. Això no escandalitza. Se sap. Allò més sorprenent és que ara s’escandalitzin individus que s’autoconsideraven «éssers superiors».