Ramon Carreras11/01/25 4:00
TW

El 5 de febrer de 1919 va començar la «vaga de la Canadenca», que durà fins el 15 de març i va aconseguir una important victòria obrera, gràcies a la solidaritat entre els i les treballadores. El detonant    de la vaga va ser l’acomiadament de 8 obrers que van denunciar una baixada de sou, i açò va provocar que milers de treballadors organitzats, anessin a la vaga. Milans del Bosch (els sona el nom?) capità general de Catalunya, va declarar l’estat de guerra, i va controlar militarment els mitjans de comuniació, arribà a empresonar més de 3.000 vaguistes, però finalment la solidaritat obrera va triomfar, Salvador Seguí, conegut com a «noi del sucre», destacat dirigent sindical de la CNT i que va estar empresonat a la Mola de Maó, explica l’acord davant 20.000    treballadors i treballadores: alliberament dels presos, augment dels salaris, readmissió dels acomiadats, pagament de la meitat de dies de vaga, i    la publicació del Real Decret que va fixar en 8 hores diàries i 48 setmanals, la jornada màxima legal per a totes i tots els treballadors, el 3 d’abril.

El juliol de 1931, el Govern de la Segona República fixa les 40 hores setmanals, com a jornada màxima, sent ministre de Treball Francisco Largo Caballero. El cop d’estat feixista de 1936 deroga tota la legislació republicana que afavoria els drets dels treballadors i es decreta de nou les 48 hores setmanals durant tot el franquisme. Hauríen de passar 40 anys, fins que    l’abril de 1976, fruit sense cap dubte de la lluita del moviment obrer (es calcula que en aquells temps es van arribar a convocar 17.731 vagues), la jornada laboral passa a ser de 44 hores setmanals per la Llei de relacions laborals.

El 1980, en el primer Estatut dels Treballadors, es rebaixa la jornada màxima setmanal a 43 hores, i tres anys després, el juny de 1983, es fixa la jornada setmanal a 40 hores, açò sí, amb una oposició patronal brutal i que va provocar una mobilització important al país, fruit de l’actitud de la CEOE i les organitzacions empresarials. Han passat 42 anys, i novament els immobilistes i les forces contràries al progrés es declaran contràries a la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, una reducció per cert insuficient, recordem que a França des de l’1 de gener de 2002 la setmana laboral és de 35 hores i avui dia, es reclama per part de les forces progressistes que passi a ser de 32 hores. Recordem que França és la tercera economía de la UE i està dins les 10 primeres a nivell mundial.

El passat desembre de 2024, la ministra de Treball Yolanda Díaz, junt amb Unai Sordo de CC.OO. i Pepe Álvarez d’UGT, signen l’«Acord Social per a la Reducció de la Jornada Laboral. Treballar menys per viure millor», que inclou la modificació de l’article 34.1 de l’Estatut dels Treballadors, passant de 40 hores setmanals a 37,5, el que suposa passar de    les actuals 1.826 anuals a 1.712 . La patronal ja s’ha posicionat en contra, de fet podem dir que ha boicotejat tot el procés de negociació, evitant entrar en la mateixa, amb excuses i un posicionament més propi de dècades passades i retrogades, com van fer el 1983.

La primera reducció de la normativa legal de la jornada laboral, en 43 anys i 106 anys després de les 8 hores diàries, aconseguides per la lluita de la classe obrera, ja tocava.