L’altra cara d’una mitja marató

Les més objectives cròniques parlaran d'Ivan Canet com a millor menorquí d'entre els desplaçats al Campionat de Balears de mitja marató que aquest cap de setmana vam disputar a Pollença. El ciutadellenc va fer una cursa gairebé impecable, entrant en tretzena posició absoluta. En Julio Piqué, un entranyable corredor també de Ciutadella, va entrar a la posició 470, el darrer de tots (hi va haver també alguns retirats) gairebé una hora i mitja després.

El primer és un jove de 28 anys amb un gran talent per córrer. El segon és un corredor popular que cerca, als seus 55 anys, superar una maleïda lesió de genoll i seguir fent quilòmetres per envellir amb molta salut. Tots dos són corredors, van haver d'entrenar-se dur els darrers mesos i apretar les dents per completar aquells 21.097 metres sota un sol de justícia.

Però més enllà de les diferències que des de fora es puguin apreciar entre n'Ivan i en Julio, els dos viuen el seu dia a dia esperant el moment de posar-se les sabatilles de córrer i sortir a suar uns quants quilòmetres. Per ser més ràpids o tenir més salut? Segurament per ser un poquet més feliços, com la trentena llarga de menorquins i menorquines que vam anar completant el mateix recorregut mirant no només d'arribar abans o després sinó també de gaudir del camí.

Del que probablement no parlaran les cròniques és que la cursa va ser tan dura com cada any, tot i que es va avançar en el calendari per esquivar el calor de mig abril. El dia va sortir assolellat i humit com sempre i el circuit va posar al seu lloc aquells agosarats que decidiren arriscar més del compte a la primera part de desnivell favorable. A partir del quilòmetre 12 comença la veritable mitja de Pollença, el relleu es gira contra el corredor de forma suau però persistent, la falta d'animació al tram del famós "camí" no ajuda gens, i comença la batalla mental per no baixar el ritme que cadascú s'ha marcat com a objectiu del dia. Arribar al poble és la primera de les victòries, ja que la gent que omple les terrasses dels bars o simplement passeja premia amb aplaudiments la valentia de tots els corredors. D'allà a la meta només queda un darrer esforç per assegurar la marca sense perdre la compostura, acabar i cercar els companys per compartir tant cròniques com batalletes, fer un balanç sempre positiu i començar a pensar en l'edició de l'any que ve, on segur que n'Ivan i en Julio milloren les seves marques… o no, que al final no és el més important. L'important és que tots dos hi tornin a ser.