‘Vivim una realitat canviant... Intentam adaptar-nos com les algues ballen... Empeses pel mar...’

'The Last Picture Show', mal traduïda a Espanya com 'La Última Película' (l'equivalent correcte seria 'La Última Proyección'), és un film trist, nostàlgic i agònic. Millor dit, és un film sobre l'agonia. Però també és una pel·lícula impregnada fins els ossos (trencats) de vàries coses molt, molt properes al seu autor, Peter Bogdanovich: d'amor pel cinema que a ell li agrada i coneix; d'una malenconia evocadora, prenyada de vivències personals, de sentiments íntims, d'il·lusions perdudes, d'una certa filosofia essencial... Parlem de la filosofia americana de la vida, la filosofia de l'acció, del sentiment vitalista i profund de l'existència... A 'The Last Picture Show' s'ensuma Amèrica pels quatre costats... I no resulta estrany... Bogdanovich ens parla de coses que coneix massa bé: d'una època que ell va viure, d'un context històric, geogràfic i social en el qual va discórrer la seva adolescència i aquest període de la vida d'una persona deixa profundes empremtes...

Estrenada a l'any 1971, aquesta pel·lícula és un film sobre l'adolescència o, millor dit, sobre el trànsit de l'adolescència a la maduresa... La paraula trànsit defineix perfectament tota la cinta i l'estructura bàsica de la narració és un encreuament de diferents, variats i complexos processos de transició... No fa falta dir que l'òptica de Bogdanovich es troba implicada fins a la medul·la en aquesta tasca i que la distanciació crítica del film (que existeix) no és més que el resultat de la manipulació conscient dels efectes dramàtics dels que disposava i que s'articulen al voltant de la tràgica història dels nois d'Anarene, en un ritual litúrgic, crepuscular i agònic que envaeix, irresistible, cada història, cada seqüència, cada pla, cada paraula, cada gest...

El quartet adolescent protagonista, uns joves Cybill Shepherd, Timothy Bottoms, Sam Bottoms i Jeff Bridges, són l'atractiva Jacy i els marrecs Sonny, Billy i Duane, respectivament... La manera que té Bogdanovich d'apropar-se a cada personatge amb una mirada pausada, tendra, comprensiva i oberta, també esdevé evocadora i crítica quan ens sedueix la temptació d'identificar el realitzador amb qualsevol d'aquests, tot i que res faci pensar que no hagi bolcat en les figures dels nois un considerable cúmul d'experiències personals... Amb això queda clar que si 'The Last Picture Show' constitueix una obra mestra tan rica i suggerent, tan profunda i complexa, tan inabastable en la seva insondable profunditat, és perquè Peter Bogdanovich, en abordar-la, va posar en joc una sèrie d'intuïcions i mòbils dramàtics, en concordança i repercussió segons el codi d'un material literari (la novel·la homònima de Larry McMurtry) i la va modelar per a convertir-la en el film en si mateix... Aquesta darrera projecció no és tant el que Bogdanovich ens conta sinó la manera de contar-lo... Com totes les grans obres d'art, 'The Last Picture Show' desborda qualsevol anàlisi racionalista dels seus supòsits, inundats pel poètic terreny dels sentits i les intuïcions...

A Anarene, els adolescents viuen tancats en el quotidià i mediocre horitzó vital del poble, limitats en les seves expectatives, desorientats per la confusió d'una època conflictiva (al fons, la Guerra de Corea, a on marxarà Duane)... Atrapats al mig d'un irreversible procés de canvis, la joventut buscarà, cadascú a la seva manera, el seu amagatall... L'amargor i el desencant a on aboquen les seves trajectòries, totes irremeiablement frustrades, s'aniran decantant en un devenir paral·lel al de la desaparició gradual dels representants del passat: Sam 'the lion', Genevieve, Miss Mosey... residuals vivents d'una època, reflexos passius d'herois hustonians, han convertit el seu fracàs existencial en el més ferm substrat de la seva personalitat i han trobat, en aquesta assumpció, el seu més orgullós triomf...

L'inoblidable monòleg de Ben Johnson (Oscar al millor actor secundari, aquell any, per aquest paper) al costat del riu, una redempció existencial del vell lleó contraposada al petit món interior de Sonny, que l'escolta... Eileen Brennan i la seva impagable cambrera... La curta, però exacta i patètica intervenció de Jessie Lee Fulton com a encarregada del cinema a l'hora de tancar... O el coitus desgarrador d'un temps desaprofitat, tot just retrobat i difícilment gustós, entre Sonny i Ruth Popper (genial i eterna Cloris Leachman... Oscar a la millor actriu secundària, aquell mateix any també)... Moments que ens remeten, no només a documents vius d'un temps en decadència, sinó a tota una tradició dels millors i més característics actors secundaris de sempre...

La mort i desaparició de Sam 'the lion' servirà de catalitzador per precipitar els esdeveniments, que fins aquell moment s'havien concretat en experiències, i els trocarà en desencants i frustracions, no del tot absents en aquella primerenca època d'oblit... Una narració trista i crepuscular d'un procés del tot agònic... Seqüències finals de tràgiques i fantasmagòriques ressonàncies que ens mostren Peter Bogdanovich com un poeta desangelat i desolat; d'un amargat lirisme que va saber posar-nos la pell de gallina amb els sentiments més recòndits del cinema, expressant-los amb pudor, respecte i contenció... El poeta que ens va parlar del relleu d'uns valors, de com es pateix a la cruïlla i de com és possible mesclar el cinema i la vida sense confondre els termes... sense tendresa ni mistificació... Perquè tots hem viscut, en algun moment, a Anarene...Fins la setmana que ve, incrèduls!