"Res ens ha de limitar per no condicionar mai la fantasia"

Com a na Ventafocs, a n'Úrsula Mascaró la sabata li ha dissenyat la seva vida?
La veritat és que la sabata és una part important de la meva vida, no és la més important, emperò, ja que la meva família, amb els meus tres fills, estan per damunt de qualsevol altra cosa. Però en definitiva sí que puc dir que a través de les sabates he anat vivint la vida i coneixent molta gent interessant.

Quanta fantasia desprèn la pròpia sabata?
La sabata realment desprèn molta fantasia per si mateixa. Una sabata no és una obra d'art, com pugui ser una pintura o una escultura, és més bé una peça de disseny industrial, però tot i així desperta molts sentiments. M'afalaga recordar la frase que va dir Amaral quan Gerard Quintana li va demanar per les nostres sabates que portava en un concert, va respondre "Les sabates d'Úrsula tenen vida pròpia".

Com a tot-terreny que és en el camp de la investigació i recerca de formes i materials, on està el límit, en el patronatge?
D'entrada pensam que res ens ha de limitar perquè no pots condicionar mai la fantasia, però és cert que la sabata com a objecte ha d'encaixar físicament amb el peu i li ha de ser còmoda, a partir d'aquí es pot fer el que vulguis. Amb les formes s'hi pot jugar molt, des de la sabata plana a la de taló, que s'ha de treballar especialment perquè sigui còmoda, la bota, botins baixos amb plataformes altes... Els materials són un camp molt ampli, tot i així la pell ha estat i sempre serà el més recurrent, acaricia el peu. Després pots jugar amb velluts, sedes, nilons i fins i tot plàstics o papers. Quant a estètica, està en canvi continu, jo sempre dic que és tot molt gradual, hi ha tendències mundials i hem d'estar en l'onada, sempre en relació al nostre propi estil.

De la sandàlia romana a la geisha, les pin up dels anys 20, la moguda madrilenya dels 80 o el London dels 90. La història i l'art són fonts inesgotables?
Sí, sense cap dubte. L'art en totes les seves vessants, el cinema, llibres i revistes antigues, viatges a París, Londres, Milà, Nova York... Però també trobam la inspiració en el camp, en plena natura observant totes les floretes, fins les més petites poden resultar inspiradores. La inspiració està en tot el que et rodeja. M'apassiona, també i especialment, l'art. Quan vaig de viatge, sempre que tenc una estona visit algun museu, m'encanta anar al MOMA de Nova York i veure en directe els Kandinsky, Mondrian, se'm posa la pell de gallina quan els tenc davant; també m'apassionen els clàssics de la National Gallery de Londres, les obres de Leonardo da Vinci, les icones russes, Ingres, Botticelli... o els més moderns de la Tate, tenir les obres originals davant i poder-les contemplar m'emociona realment.

El dibuix és el pas següent a la inspiració?
Sí, normalment sí, però per exemple si s'ha d'acabar el disseny d'una col·lecció i s'acaba el temps, ens posam a dibuixar i surt. Com va dir Picasso, "la inspiració que m'agafi treballant". A través del dibuix és com filtres tota la inspiració que guardes dins tu i d'aquí, gairebé sense saber com, neix l'estil propi.
En el disseny som un equip de cinc persones, que en realitat també feim altres coses, encara que centrats en la creació. Som n'Es­ther Gómez, en Franco Caresana, en Bosco Moll i Roman Pons.

Ens consta que dibuixa alguna cosa més que sabates...
Bé, sí, abans més que ara, que estic molt ocupada, sobretot amb els fills, però esper un dia poder-ho reprendre.

Què és el que li agradava pintar?
Sempre he pintat molt amb aquarel·les. Durant una temporada vaig fer autoretrats, també feia dibuixos de la mà o me va agafar un temps per fer flors, ja que som una admiradora de Georgia O'Keeffe, que pinta l'ànima de les flors, com tantes vegades s'ha dit de la seva obra. Quan tengui més temps, quan els fills siguin grans, m'agradaria aprendre grec, pintar més i també m'agrada molt fer coses amb fang.

Com és el conte de les Pretty Ballarines...
Ah, realment és una història. La idea va sorgir quan sopava amb el meu marit, en David Bell. Record que bevíem vi i em comentava que volia llançar una idea nova, vendre sabates per internet. Jo li explicava la dificultat, perquè una sabata s'ha de provar per saber si et va bé. Vam xerrar fins convenir que la sabata plana tipus ballarina era l'ideal. El meu pare, Jaime Mascaró, va acceptar i vam crear la web des d'on esclataria el boom de les Pretty Ballarines a inicis dels anys 90.
El meu avi, Pedro Mascaró, el 1918 havia creat el seu propi taller en el que només produïa sabatilles de ballet. Alguna connexió romàntica hi ha entre un moment i l'altre.

Hi ha alguna celebrity més a qui li agradaria veure amb ballarines?
Per dir, m'agradaria veure Angelina Jolie amb ballarines. La veritat és que no ens podem queixar en aquest sentit, realment ens fan molta propaganda, però si et sóc sincera, t'he de dir que em fa molta il·lusió quan vaig a recollir els fillets a l'escola i veig mamàs amb ballarines o veure al·lotetes joves que les duen pel carrer.

El disseny de les seves sabates està en l'avantguarda. En la seva extensió arreu del món, sobretot Europa i Àsia, no senten en algun moment vertigen?
Personalment, i en aquest sentit, jo som bastant conservadora. Però dins l'equip hi ha gent molt valuosa i llançada, gent amb capacitat com Julio Olives, David Bell o Lina Mascaró.

Què és el que més fascina de la sabata que la converteix en un objecte de culte?
No sé què tindran, però sí sé que a jo em fascinen, hi ha sabates de dissenyadors que realment són peces d'art, creadors italians, com Azedin Alaya per dir-ne algun, creen autèntiques meravelles. Jo som una total addicta, en tenc moltes i les guard totes, és com una col·lecció, som incapaç de donar-ne o tirar-les. La sabata va amb la personalitat de cadascú i he de dir que una bona sabata fa lluir un vestidet, un gran vestit amb una sabata lletja ho espanya tot.

El glamour va sobre talons?
El glamour no sé, però l'elegància crec que va dins de la persona, és una qüestió interior més que dependre d'alguna cosa exterior.

Li agrada anar descalça?
M'encanta, sobretot a l'estiu, sempre que puc hi vaig. A l'hivern, emperò, preferesc una sabatilla ben gruixada.