‘...Pots esborrar una persona de la teva ment... Treure-la del teu cor és una altra història...’

Joel (Jim Carrey) descobreix un dia, sorprès, que la seva ex Clementine (Kate Winslet) s'ha fet esborrar els records de la seva complicada relació... Aquest viatge pels laberíntics camins de la memòria és 'Eternal Sunshine of the Spotless Mind' (més o menys, '¡Olvídate de Mí!, 2004), escrita per l'excèntric Charlie Kauf­man i dirigida pel francès Michel Gondry...Una història d'amor feta miques des dels records i que la ment intenta reconstruir, tot i ser massa tard... D'això tracta aquesta magnífica pel·lícula: de l'amor com a recreació de la memòria, del pànic que ens entra quan recordem que ja no podem recomposar aquella carta que vam esmicolar en mil trossets, perquè simplement no ens enrecordem d'ella i només som capaços d'imaginar-la...

La mirada humida de qui ha perdut allò irrecuperable, la mirada de Jim Carrey, transmet el caos del desamor i ens fa sentir com a dos amants que es busquen en una freda i nevada nit de febrer amb una llanterna que no il·lumina prou bé i que, irremeiablement, només ens dóna por... I aquesta magnífica i singular cinta, probablement la comèdia romàntica més tenebrosa que s'ha filmat mai, aconsegueix omplir-nos de temor... el temor a esborrar allò viscut a les nostres ments per deixar de recrear-lo als nostres cors... El patètic i entranyable Carrey plorant mentre escolta 'Everybody's got to Learn Sometime', aquell lacrimogen èxit dels The Korgis dels anys 80, ja forma part de la història del cinema (no) romàntic...

Dins aquests paràmetres, resulta inevitable citar Woody Allen i 'Annie Hall' (1977), pel·lícula amb la qual el petit geni novaiorquès va adquirir aquella credibilitat negada fins aquell moment i un més que palpable prestigi com a realitzador. De còmic més o menys enginyós i admirat, Allen va passar a ser un cineasta amb majúscules amb les peripècies i l'ansietat d'Alvy Singer (el mateix Woody), un tipus que, una vegada arribat als quaranta, examina la seva vida, gaudeix de la monogàmia intensiva, va buscant l'amor autèntic (tota una utopia sentimental!), botant d'una dona a l'altre, d'un fracàs al següent... Tota una dissecció de la parella, una descripció de la seva inestabilitat i del seu estat permanent de crisi vital (descrita amb els símptomes d'una malaltia contagiosa)... En definitiva, la mirada implacable dirigida a l'erosió que implica la convivència sentimental...

I en aquesta balança guanya singular importància la dona, futur del home i raó de la seva existència, idealment representada per Annie Hall (una fantàstica Diane Keaton), guapa i fràgil, neuròtica i despietadament autocrítica, revisada i corregida per una intensa pràctica freudiana, i embussada d'idèntiques contradiccions i paradoxes que el pobre Alvy... Crònica agredolça dels yuppies de Nova York, aquest film és un concentrat filosòfic del pseudo-romanticisme d'Allen, i un catàleg de les seves obsessions i temes recurrents... 'Fer l'amor amb tu és una experiència vertaderament kafkiana'...bucòlic Woody Allen...

Un altre excèntric, Alan Rudolph, va dirigir a l'any 1981 'Elígeme', una altra gran comèdia sobre el desconcert sentimental... Homes i dones es busquen desesperadament o xoquen bruscament, sense saber com treure, de les seves trobades o tropissades, un partit acord amb els seus desitjos... En realitat, el problema és que no es coneixen bé a si mateixos, que s'autoenganyen respecte als seus reals interessos i que les seves perspectives es troben desdibuixades per l'experiència d'un malestar general: la solitud... Així, dubten entre si l'home o la dona que tenen davant seran òptims per a una sola nit o bons per a tota la vida, entre si haurien de rendir-se incondicionalment a ells o sortir pitant en una nova i frustrant fugida...

L'eclèctic repartiment format per Geneviève Bujold, Keith Carradine, Lesley Ann Warren, Patrick Bauchau, Rae Dawn Chong i John Larroquette fan d'aquesta pel·lícula summament intel·ligent, un mosaic del caos entre sexes i una estimulant demostrativa de la mancança d'arrels envers la pròpia identitat... Un reflex d'una societat de làtex, la dels 80's, freda i aferrada al telèfon i a la impersonalitat comunicativa (esterilitat encarnada perfectament per la locutora radiofònica Nancy Amor, magnífica Bujold)... L'època del neó entre boires i la tecnoestètica de desgarbada eròtica... Mals temps per a la lírica... Esperit romàntic d'un disseny i un codi cultural, el d'Alan Rudolph, només raonable i revisitable amb una certa dosi de nostàlgia des de la distància...

'Cuando Harry encontró a Sally' (Rob Reiner, 1989) és una altra comèdia romàntica divertida i entranyable, tot i que al fons parla d'aspectes de les persones que no ho són en absolut... Harry (Billy Crystal ) és un home peculiar, que sap traduir en frases enginyoses les punxades que et fa la vida, que li agraden les dones en general i desconfia de les dones en particular, que es sent vulnerable i que és capaç d'elaborar teories que es desintegren a l'instant... Sally (Meg Ryan) és una dona encantadora i caparruda, amb un parell de problemes que creu únics al món i amb un esperit batallador que li impedeix riure-li ni una sola de les gràcies que Harry factura per a ella... Són amics per casualitat i quasi per casualitat deixaran de ser-ho... Els dos estan suficientment sols per tenir alguna cosa que contar-se i prou a prop per a servir d'exemple a la qüestió sense resposta: poden ser amics (només) un home i una dona?

D'entre totes les seqüències (i n'hi ha de francament perfectes) és necessari destacar una que, probablement, mereix entrar a qualsevol antologia dels grans moments de la història del cinema: un davant de l'altre a un restaurant... discuteixen discretament sobre la infal·libilitat d'un home (ell) en la, diguem-ne, realització sexual d'una dona (ella) i sobre la capacitat de disimul d'una dona (ella) davant tal situació... Enmig del vertiginós debat, Sally desplega el seu llegendari catàleg de gemecs, cada cop més intensament, mentre que tots els comensals se'ls miren bocabadats... Harry no sap a on amagar-se i una de les clientes més veteranes acaba demanant 'el mateix que pren ella'... he... he... he...

La més recent expressió d'aquesta mena d'anomalies cinematogràfiques és la genial '500 Días Juntos' (millor, '(500) Days with Summer' de Marc Webb, 2009)..., una comèdia romàntica capaç de seduir fins i tot l'espectador més resistent al gènere que, de pas, qüestiona i transgredeix algunes de les inèrcies del mateix sense alterar la seva essència... En aquest cas, també és l'element masculí, el Tom (Joseph Gordon-Levitt), qui creu en l'amor i anhela el compromís, davant un objecte de desig assegut en la ferma descreença de tot malabarisme sentimental: Summer Finn, una Zooey Des­chanel vinguda a ser el nou mite romàntic de l'era Twitter amb la seva enigmàtica fragilitat...

Una pel·lícula que, més enllà de ser un meravellós artilugi d'enginy fílmic, esdevé una enorme i transcendental història d'amor sense romanticisme ni 'happy end', una comèdia romàntica que parla tant al cor com al cervell, que projecta tant llum com ombra a les relacions de parella i que equilibra perfectament la fascinació amb el desencantament romàntic... Existeixen moltes declinacions per la felicitat i molts marges per a la plenitud, i són necessaris finals feliços sense tradicionalismes unidireccionals per a fer del romanticisme un acte més quotidià i tangible...

A na Paula, el meu amor... Allò que em dóna forma i em fa més humà... La dona per la que cada nit, cada hora, cada minut, cada alè meu és una nit de (500) noces...

Fins la setmana que ve, incrèduls!