Desig infinit

Olorosa ciutat d'humitat i mar brava,
de dolçor que el vent duu, d'estendards d'or i flama.
Alats lleons defensen les teves lleis sagrades
i un oceà s'escola entre carrers i places.

El sol lluu tot al ple damunt les teves plantes,
i la lluna suau hi amoroseix raigs d'ambre.
La vida t'és a dintre, en els canals i cases,
en els carrers que riuen, als teus pous i porxades.

Finestres orientals, tendres i enamorades
et miren dolçament i en l'aigua s'emmirallen.
Algues i peixos viuen entre patis i escales,
entre les barques vives, góndoles delicades.

Balandreja un veler al port, entre barcasses,
i un transatlàntic ve a rendir-se't a les faldes.
No se't podria creure, ni sols imaginar-te,
ciutat, la més magnífica que mai podria crear-se.

I en canvi, humil tu ets i sota el sol et bades
des de fa quinze segles, i ens deixes florejar-te;
i ens obres, tota ufana, la bellesa que exalces,
immensa obra amatent d'aquells que et somiaren.

Damunt les aigües denses d'un verd que s'encomana
hi ha un desig d'infinit que desa la teva aigua.
Tot el cel reflecteixes i sempre el cel t'esguarda
i et duen a ell els sants que en els teus temples guardes.

Les esglésies són fites, monuments que compassen
la glòria que a dins tens, per vetllar-la en tots angles.
En tu hi és un destí, sota estrelles diàfanes,
i els mil racons més bells són al teu cel, llum i aigua.

Tothom trobarà en tu, si és que sap estimar-te,
el seu racó escollit on la bellesa emana
i la felicitat es fa dúctil i clara
i on només allò bo i millor pot donar-se.