It’s only rock’n’roll... Però per què m’agrada tant?

Últimament tenc molt present la paraula comunió. A més de ser un bon disc (amb una excel·lent portada) del grup suec The Sound­track Of Our Lives, és el que jo he sentit en comptades ocasions en alguns concerts als que he assistit. La última vegada va ser a la sala Apolo de Barcelona, escoltant la portentosa veu i el bellíssim to de guitarra de Warren Haynes. El fet de tornar de fer un parell d'actuacions a Aragó, estar amb els meus companys de grup i bons amics, escoltar algunes cançons que feia anys m'havien marcat (i potser la mala alimentació) van fer que per alguns instants tanqués els ulls i em sentís en contacte amb alguna cosa intangible, superior, divina... Aquesta és una de les raons per les que seguesc anant a concerts incansablement. I la primera vegada que vaig sentir açò va ser fa quasi set anys, veient en Keith Richards cantar un parell de temes dels Rolling Stones a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Em sembla que ja us he contat aquesta història, però aquest va ser el dia en què vaig decidir que ja estava bé d'estudiar tonteries que no m'interessaven el més mínim, i que em dedicaria a rocanrolejar tota la nit, posar la meva guitarra a volum onze i que qualque dia viuria el somni del rock'n'roll. I aquí estem un diumenge vespre bevent te i davant el portàtil.
De qualsevol manera, quan vaig tenir aquest moment de comunió ja feia uns anys que estava obsessionat amb aquesta música. D'on venia aquesta obsessió? Recordant, reflexionant i xerrant amb gent tant apassionada com jo amb aquesta música (o amb la cultura pop en general) he arribat a la conclusió que la cosa comença per dues raons, i són totalment oposades.

La primera és per exclusió. O per autoexclusió, millor dit. Algú com jo a l'edat de 13 anys, i as Migjorn, es sent, bàsicament, tot sol. Si a més de dur ulleres, resulta que treus les millors notes de la classe i a més els teus cognoms són Sánchez (de La Manxa) i Tuomala (de la punyetera Finlàndia!); què aconseguim? Sentir-nos ­moooolt diferents. I si a més no se t'acaba de donar bé el futbol i no t'agrada el gust que fa la regalèssia de garrot, la cosa no millora. Bullying? Ja! Hauríeu d'haver fet el camí de tornada del cole a casa amb jo un dijous qualsevol! Uah, ja m'estic tornant a desviar...

I com podem celebrar la nostra diferència? Com podem sentir-nos bé amb la nostra raresa? Efectivament, escoltant la música més desagradable, tocacollons i emprenyadora possible. En el meu cas van ser Nirvana ("Nevermind" i "In Utero") i Sepultura ("Roots", on curiosament col·laborava Carlinhos Brown). D'allà als Offspring ("Smash" estava encara calentet), Metallica, Aerosmith i la bolla de neu ja no es va aturar mai. Com va dir Rob Zombie, un no tria ser el solitari, un acaba sent el solitari, i no té més remei que abraçar el seu nou status i gaudir-lo. I el rock ajuda molt a fer açò.

Però si hi pensam una mica més profundament, veurem que el que passa és exactament el contrari. Realment quan et fiques dins tota aquesta moguda estàs entrant a formar part d'un grup molt més gran que el teu insignificant poble de la teva insignificant illa. Passes a ser un rockero (o un pelut, o un heavy, o com li diguin els no iniciats), ja no ets com ells, ara ets dels nostres. I, efectivament, estàs contra ells.

Un incís: una de les coses meravelloses de créixer as Migjorn era anar canviant de centre educatiu. Quan, als 13 anys, vam passar de l'escola primària a l'institut, va ser tot un viatge. Jornada intensiva, agafar l'autobús cada dia... i sobretot conèixer un munt de gent nova. I amics, quasi vaig plorar quan vaig començar a veure gent amb camisetes negres com les meves, però amb nous logotips com Megadeth, Iron Maiden i altres... Tanta gent nova amb qui gravar cassetes, fumar cigarretes al pati i mirar les al·lotes d'enfora!

La gràcia és que pràcticament tota la gent que duia aquestes camisetes estan fent feina amb camisa i corbata, possiblement no recorden la formació clàssica dels Megadeth i segurament es demanen què ha passat amb les seves vides. I aquí estic jo ataviat amb una bella camiseta dels Mötley Crüe i... ah sí: Dave Mustaine, Dave Ellefson, Marty Friedman i Nick Menza. Sense mirar la Wikipedia, eh?

Tornant a la meva primera adolescència, no va fer falta relacionar-me amb cap alaiorenc. Al poble hi havia un grupet de joves que, clar que sí, duien els cabells llargs, xerraven de forma molt rara, duien roba de colors estranys, i cada cap de setmana feien dit a la carretera per anar a veure algun concert. Des de petit em vaig sentir atret per aquesta gent, fins que un dia vaig reunir el valor per atracar-me a un d'ells, passar-li un cassete buit i demanar-li que em gravés alguna cosa, el que volgués (que super arcaic sona tot açò, Déu meu!). Molt amablement, ho va fer, i poc a poc em van acceptar al seu grupet. Avui dia, un d'ells és cantant de dos dels meu grups, i el mes de juny aniré a veure els Kiss amb un altre d'ells. Entranyable història, eh?

Bé, abans que us emocioneu ho deixarem fins a la setmana que ve, quan abordarem altres formes d'atracar-mos a aquesta música, una vegada ja estem totalment obsessionats, fins que, sense adonar-nos-en, estem penjant vídeos al Facebook com unes ninyates... Fins d'aquí a dues setmanes, amics!