Paula Camps

No era la primera vegada que el tenia a les mans. De fet, havia passat moltes hores entre les seves mans; tot i que potser no tantes com li hauria agradat. Els colors, de la tripa, la fascinaven: os, carbó, negre. Respirava fons i el vorejava, l'acaronava, el resseguia amb el palpís del dit índex, amb els ulls tancats; era el primer ritual. Ja el podia obrir. L'olor de vell, de nou, de sorpresa, d'imaginació, de fantasia i de luxúria penetrava pels narius i l'impregnava de vellesa, novetat, imaginació, fantasia i luxúria. Nerviosisme i tranquil·litat absoluta. El so, a més de curiós i inèdit, era inimitable. No era sistemàtic, tampoc seguia una melodia: depenia del moment, de l'ànim, de l'ungla, dels dits, de la força, de la sensibilitat, de..., de l'autor, qui afegia ruïna a cada cosa i un excés de retòrica a la darrera formiga (Vila-Matas sic).