Enric Barbat: "Nosaltres vam aixecar l’ànima de la gent"

Un es sent important quan ha format part de l'impuls de la nova cançó catalana?
Per a mi això ja és un record d'una altra vida, perquè al final en Franco es va morir tranquil·lament al llit… El que sí crec que fou important és que nosaltres varem aixecar l'ànima de la gent en un moment polític en què tothom estava trist i decaigut. Llavors la nostra tasca musical amb Els Setze Jutges va implicar una explosió d'alegria i de tornar a la gent el seu orgull. Per a mi aquell moment va ser com un regal.

Com eren aquells recitals?
A cada recital es passava censura de les cançons. Normalment al darrera de l'escenari hi havia un policia per tal que complíssim les pautes, un dia et deixaven passar el tema, un altre no…, depenia, i sempre havíem de tenir alternatives de repertori.

Com assumeix un músic aquesta situació?
Jo passava olímpicament. De vegades ens feien declarar i tot, ja sabíem que el sistema estava muntat així i ho teníem assumit. Tenia més por la gent d'anar a veure els recitals que nosaltres mateixos. Al final tot es va convertir en una cosa burocràtica. Però en realitat aquest fet va ser positiu perquè la clandestinitat aguditza l'enginy.

Com i a on va viure les primeres passes cap a la Transició?
Molta gent ho feu amb cava. Llavors jo era a Menorca, vaig arribar a l'Illa l'any 1974 quan això era el paradís i encara no es construïen presons... Ara segueix sent molt maca però Menorca ja no és el mateix.

Es sent menorquí?
Em sento terrícola! L'Illa és un lloc a on he passat uns anys esplèndids i a on han nascut els meus fills, però em sento tan menorquí, com català, com humà.

Ara que per a vostè Menorca ha perdut el sentit de paradís autèntic, s'ha plantejat tornar a partir cap a Catalunya?
A Catalunya no. M'he plantejat partir cap al món, perquè com he dit abans em consider terrícola.

Però això no sols ha passat a Menorca, tot el món està del revés, o no?
El món està canviant i d'això en tenim senyals inequívoques per tot arreu: terratrèmols, inundacions, huracans… En aquest moments de la societat humana està sortint molta merda, s'està iniciant un canvi que serà profundíssim perquè la societat que tenim muntada és inviable i ha de canviar cap a un món just, equitatiu i a on desapareguin l'avarícia ferotge, l'ànsia de poder, l'individualisme… Tot això està portant a la Humanitat a un punt que no pot anar més enllà i que ha d'explotar per nassos.

Malgrat tot, a nivell cultural les crisis són bones.
Sí, però no ens oblidem que aquesta crisi és global però absolutament vital. El meu darrer disc "Camí de tornada" neix del silenci. L'he fet a casa, tot sol, i el regal des de la meva web a tot el públic. És una música que no neix de la idea o el pensament, sinó del silenci interior. Dic això perquè consider que la Humanitat sols pot canviar des del silenci i la interiorització. Aquí roman la clau de l'acte creatiu. Som nosaltres els que hem de canviar el món, no oblidem que els polítics són el nostre reflex.

Llavors, musicalment torna amb una marcada evolució des del treball "El sac del nòmada" (2007).
Sí, a "Camí de tornada" els temes no surten del cap, sinó de l'ànima. A més l'he penjat a la web perquè el que m'interessa ara és prescindir de tots els intermediaris: les discogràfiques, tot el merder d'anar de promoció per les ràdios, etcètera. Els discos ja no es venen, així que dono prioritat al fet creatiu, ni més ni menys. Al món hi ha massa soroll, tot és xerrameca, hi manca silenci. He fet hores i hores per gravar aquest disc a casa durant un any sencer, sense mitjans però amb molt entusiasme.

Ha descobert un altre Enric Barbat a través del silenci?
Sí. He estat descobrint-me constantment. El que importa és la transformació de l'artista, et serveix per despertar. Un pot crear art del que vulgui. Si sap buscar el camí, l'home és un ser creatiu faci el que faci.

Què en pensa de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE)?
Està molt bé que es defensin els drets dels autors. El que no sé és si la SGAE és o no abusiva.

Com s'endinsa en la música?
Jo estudiava al Liceu Francès, i al costat hi havia la Capella francesa a on em vaig fer amic de Quico Pi de la Serra i a través del qual vaig ingressar a Els Setze Jutges. Amb el temps vaig començar a fer discos fins aquest darrer que és tremendament espiritual i és el darrer d'una nova etapa que ja vaig començar amb "Camins privats" (2005). Ara estic tranquil i obert al que passi.

Què escolta a casa seva?
Res, o quasi res. El silenci, els ocellets… No necessito grans coses per viure.