El perquè de l’educació moral

Quan cada inici de curs hem de planificar una matèria que té com a títol oficial la desmesurada i, per alguns polèmica, etiqueta de "Educació ètico-cívica" ens encaram amb l'eterna disjuntiva: programar una matèria seguint les peuades de l'àrida oficialitat curricular o, sense caure en grans pretensions ni en vanaglories paternalistes, pensar-la com un espai obert de diàleg i discussió responsable on l'alumnat sigui capaç de posicionar-se críticament sobre situacions i temàtiques i continguts que, segur, veu passar pel seu costat quasi bé diàriament sense prestar-hi gaire atenció.I, sense grans triomfalismes, cada inici de curs ens escoram cap al segon posicionament perquè, entre altres arguments, ens hem arribat a creure allò què afirmava, de manera més tost solemne, aquell lletraferit de la Filosofia de l'Educació que, poc més o manco, deia:"La qüestió és demanar-se pel per què de l'educació moral. Nosaltres creiem que és convenient perquè, prou sovint, s'ha associat l'educació moral a formes educatives tradicionals; o se l'ha contemplada com una imposició externa de valors i normes (...) Tanmateix, també se l'ha considerada com un esforç docent impossible i, fins i tot, no desitjable. (...) La nostra opinió és prou diferent. Pensam que l'educació moral s'ha de convertir en un àmbit de reflexió individual i col·lectiva que permeti elaborar racional i autònomament principis generals de valor, principis que permetin enfrontar-se críticament a realitats com ara, per exemple, la violència (des de totes les perspectives i tots els angles en què un adolescent s'hi pot encarar), la desigualtat (no només, encara que també, entre el Nord i el Sud, sinó entre iguals, entre noltros i les persones que pateixen alguna discapacitat, entre persones que tenen creences un poc estranyes, entre col·lectius de persones que pensen i viuen i actuen de manera ben diferent a la nostra...), la immigració (de col·lectius que ja fa temps que intenten conviure entre noltros com ara els gitanos...), la interculturalitat (i que una altra globalització és possible; i que conèixer altres tarannàs culturals és necessàriament enriquidor...), la tortura, la guerra, la pena de mort... L'educació moral, segueix el nostre lletraferit, ha d'ajudar a analitzar críticament la realitat quotidiana i les normes sociomorals vigents, de manera que ajudi a idear formes més justes i adequades de convivència. I, finalment, l'educació moral vol formar hàbits de convivència que reforcin valors com ara la justícia, la solidaritat, las cooperació, el respecte, el diàleg com a eina de mediació social, la igualtat ...".El nostre joc virtual és aquest. I, encoratjats en la creença de què anem ben encaminats i fent fervorosa reverència a la deessa fortuna perquè ens acompanyi, cada nova singladura docent encetam la partida amb les cartes marcades amb les senyes de la vida i la cultura gitana o musulmana o sud-americana o de l'Àfrica negra; o amb el gest cap a les persones amb alguna discapacitat i les barreres arquitectòniques a la nostra ciutat; també amb els signes de diferents creences religioses i estranys mecanismes que condueixen als interessos dels moviments sectaris destructius; tampoc deixam de guixar alguns naips amb els senyals de "violència: tolerància zero". I repartim les cartes d'aquest partida manegada i comencem l'envit amb les regles de conèixer un poquet més, d'anar més enllà dels clixés socials, de moderar el nostre llenguatge i excloure expressions despectives, de fer-nos moltes preguntes i deixar-ne moltes altres sense resposta, de discutir situacions personals i quotidianes en què ens haguem pogut trobar, de contemplar amb uns altres ulls la nostra ciutat, de saber-ho exposar amb arguments a la resta... Fins i tot convidem a les nostres partides qualificats jugadors que ens ensenyen algunes jugades mestres d'aquest joc de la solidaritat compromesa, la conscienciació per algunes causes perdudes, la sensibilitat sense paternalismes davant persones i maneres de ser diferents, la tolerància compromesa sense presumpcions ni indulgències, la diversitat com a conflicte enriquidor, l'educació en igualtat d'oportunitats...Aquesta és la nostra jugada i aquestes són les cartes de la nostre baralla. Però tanmateix, i en som plenament conscients, només és un joc de taula. Només és un envit de sobretaula en què la partida acaba, quasi bé sempre, amb guanys acadèmics.
Però, davant la por que s'acabi i ens aixequem de la taula amb el sentiment de, només, haver passat l'estona, i anar-nos més o manco amb la cara alta al racó de la nostra sobreprotegida existència, cada curs ens feim la pregunta: i per què no? I per què no aixecam els ulls un poc més amunt de la nostra acadèmica taula de joc i la nostra mirada s'encara directament als ulls reals que fiblen la nostra consciència?
És per això que quasi bé cada curs procuram fer nostra una "causa justa". Aquest curs intentarem dur a terme una campanya d'ajuda per la Fundació Vicenç Ferrer, una campanya que ens permeti mirar-nos al mirall de la nostra còmoda existència i creuar-nos amb la fixa mirada d'un infant d'Anantapur que ens diu molt fluixet, a cau d'orella, "gràcies perquè noltros també ens ho mereixem". Ho intentarem i ho farem, amb l'ajuda de molta gent, el millor que sapiguem.
Deu ser això educar per a la igualtat?