Rock In Rio 2010: Una crònica des del sofà de casa

Bé, ho faré així: aniré escrivint les meves impressions a temps real, mentres es vagin succeint les cançons, entremesclant la crítica del concert en si amb allò que signifiquen per jo, juntament amb increpacions vàries pels que retransmeteixen. Ei, que ja comença!

Ok, surt aquesta al·lota que pronuncia tan bé l'anglès i ens anuncia que primer sortirà en Lemmy i les seves "cabezas motoras". Bé vas. Està xerrant de Motörhead, que toquen abans dels Metallica. Publicitat. Una birra.

Ja hi tornen. Ara la presentadora és damunt l'escenari. Açò no és en directe. Surt el cartellet de "no recomanat per menors de set anys". Rock'n'Roll. Repassen els concerts de dissabte: Jane's Addiction amb el baixista dels Guns'n'Roses (ein?), que m'encanten però em van semblar molt molt molt acabats. I Rage Against The Machine, que no van permetre que emetessin el seu concert en directe, supòs perquè no els van pagar prou milions.

Ara xerren sobre els Motörhead i diuen que són una banda de Rock'n'Roll. "Bien". Connecten amb la primera fila, plena de heavys pegant crits i fent banyes, com toca. I amb la zona de backstage, on es veuen els camions dels homes de Lemmy, que impressionen. Emeten un vídeo-missatge de Metallica, més fals que un bitllet de 4 euros. I entrevisten el bateria (suec) de Motörhead, Mickey Dee, uns minuts propers a la vergonya aliena, però que culminen amb Mickey refusant fer banyes per respecte a Ronnie James Dio. Com moles, paisà. I un tema de la seva actuació al Rock In Rio Lisboa d'enguany.

Després d'unes imatges de backstage (destaca la impressionant aparició de Lemmy) comença el concert i efectivament, connecten tard amb l'escenari on ja estan interpretant "Iron Fist". Amb un so molt més clar del que jo els recordi, i amb una exhibició continua del bateria, empalmen amb "Stay Clean". És realment un privilegi veure l'estampa de Lemmy castigant el seu baix mentre executa aquell mig contorneig seu, enfundat en les botes camperes més guapes que mai hagi calçat ésser humà. No es pot molar més.

Un detall d'aquells que només es veuen a la tele: Lemmy actua damunt d'una estora persa. Serà per no fer-se malbé les botes. Presenta un tema del seu últim disc, "Rock Out With Your Cock Out". Però açò no ho tradueixen a TVE. I el tema té, com el 60 per cent dels temes de Motörhead, el mateix riff d'"Ace Of Spades", però ei, és un bon riff.

Alguns temes més, que sonen tronadors, clar que sí. Ma mare arriba a casa i em troba tocant la bateria d'aire. Rock'n'Roll. I un solo de guitarra, amb una base pre-gravada de teclat, açò no ha molat gaire, amics! Seguim amb més temes (que ja comencen a sonar tots iguals) i em dóna per pensar en Miley Cyrus, que va tocar en aquest mateix escenari, i en el seu bateria que duia una camiseta dels Pixies. En moments com aquests et dóna per pensar que la batalla està perduda i que el Rock'n'Roll ha mort. Però no ens posem derrotistes, que ve el solo de bateria. És una debilitat, m'encanten els solos de bateria. Innecessaris, intranscendents, efectistes, bombàstics... igual que els Kiss, ara que hi pens.

Justament estava pensant que TVE estava donant la talla amb la retransmissió del concert, quan anuncien el proper tema ("Going To Brazil")... mentre el grup segueix amb l'anterior tema! I els comentaristes que, com toca, no s'assabenten de res, fan broma amb lo curt que ha estat el tema. Panda de cretins. Per més conya, surt a fer el tema el guitarrista de Sepultura (la banda més gran de Brasil) amb una camiseta de la Canarinha. I sense presentar-lo ni res, empalmen amb "Killed By Death", un dels seus majors clàssics, famós per la línia "If you squeeze my lizard, I'll put my snake into you". Bob Dylan? Açò són poetes!

Una petita pausa i "Ace Of Spades", que fan, com sempre, amb desgana, però segueix molant més que totes les "giresméscaresiimpressionantsdelmón" que puguin fer els U2. Presentació de la banda, un lema "We're Motörhead and we play Rock'n Fuckin' Roll!", i un doble bombo trepidant per introduir "Overkill", el seu bis històric des de temps immemorials. Una vegada més amb el guitarrista de Sepultura, i total no se'l sent. Una tempesta de renou i decibels i cap a casa. Publicitat.

(Tres hores després).
Bé, ara ve quan la crítica es posa una mica difusa. La raó? Durant la publicitat he enviat algun sms a algun colega que estava com jo, i hem decidit que el concert de Metallica l'havíem de veure junts al bar. Just després de l'últim bis ha caigut el punyetero Diluvi Universal, i encara que la distància entre el bar en qüestió (Sa Branca, a Es Migjorn) i ca meva és considerablement més petita que l'escenari principal del Rock In Rio, hem decidit quedar una estona més, fer alguna canya més, i comentar el concert juntament amb un amiguet que venia de l'òpera (Rock'n'Roll!).

I amb el cap més fred (o no) us comentaré les sensacions que m'ha donat el concert (perquè, com em sol passar, quan em dóna per xerrar de Lemmy m'emociono i m'ha consumit més de mig escrit).

A pesar dels irritants comentaristes (que havien imprès les entrades "Metallica" i "Motörhead" a la Wikipedia i anaven amollant curiositats, quan finalment han callat la boca hem pogut sentir les notes de "The Ecstasy Of Gold" (el tema de Morricone que empren com a introducció des de fa dècades) i se m'ha posat la pell de gallina com feia temps que no se'm posava. Tot seguit han començat amb un "Creeping Death" trepidant i hem pogut comprovar que curiosament sonaven una mica pitjor que els seus predecessors. La cosa s'ha anat aclarit conforme avançava el concert, però en general ha faltat canya (cosa normal per les retransmissions televisives) i se'ls veu sobrats d'entrega però bastant faltats de sentiment. Avui dia Metallica són com una màquina que escup clàssics a velocitat vertiginosa sense donar cap tipus de treva als seus (entregadíssims) fans. Però no seré jo qui posi pegues a un concert on sona la meitat del disc "Ride The Lightning" i tres temes de "Master Of Puppets", a més d'un parell de "temazos" del seu últim disc i la sorpresa de la nit: la seva clàssica versió d' "Am y Evil?", tema dels seminals Diamond Head que, si no recordo malament, va ser el primeríssim tema que vaig tocar al primeríssim concert que vaig fer amb el meu primeríssim grup. Així que, a pesar de totes les pegues (que n'hi va haver i moltes: el guitarra solista que es marcava quinze gambes per solo, l'actitud "amorosa" del cantant que comença a posar-me una mica nerviós, el so, la fredor...), com voleu que un patètic i alopècic ex-heavy com jo no s'emocioni i s'escapi al lavabo a amollar una llagrimeta quan el seu grup preferit surt per la tele? Fins d'aquí a quinze dies!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com