Ernesto Alterio com a Antonio a ‘Días de Fútbol’ (2003)…

Però encara no s'ha realitzat la gran pel·lícula al voltant d'aquest gran esdeveniment esportiu… Vàries produccions, de diferents procedències i temàtiques, han reflectit els Mundials de futbol de manera més o menys directa… Algunes de les més aclamades (curiosament) són recents èxits del cinema alemany… A 'El Milagro de Berna' (Das Wunder Von Bern, 2003, Sonke Wortmann) se'ns explica com el país teutó va aixecar la moral gràcies al famós gol de Helmut Rahn a Suïssa-1954 a través de la història d'un noiet, Mathias, i la seva estreta relació amb el futbolista… I no oblidem l'exitosa comèdia 'Good Bye Lenin' (també 2003, Wolfgang Becker), l'acidesa al servei d'una original representació sobre la unificació de les dues Alemanyes després de la caiguda del Mur de Berlín… Les referències al triomf de la RFA a Italia-1990 esdevenen força sucoses per aquesta simpàtica producció…

1970. Les preocupacions de Mauro (Michel Joelsas), un noi de 12 anys, no tenen res a veure amb el règim militar que controla Brasil... El seu somni és veure a la seva selecció guanyar el seu tercer Mundial… De repent, Mauro és separat dels seus pares i enviat a viure amb el seu avi a la comunitat de Bom Retiro, un districte de Sao Paulo a on resideixen, sobretot, jueus i italians… Sota aquesta sinopsi es desenvolupa 'El Año que mis Padres se fueron de Vacaciones' (O ano en que Meus Pais saíram de Férias, 2006, Cao Hamburguer), un altre gran èxit al seu país, Brasil, i un senzill drama al voltant de la repercussió que va tenir (i encara té) Pelé i el joc esfèric en general entre la convivència carioca…

A l'espanyola 'La Gran Final' (2006, Gerardo Olivares), aquesta repercussió passional pel futbol arriba a diversos confinaments del món… Nòmades mongols, caravana tuareg pel Sàhara o indis americans a l'Amazones… tant se val!... Tots ells fan els impossibles per poder veure la final entre Brasil i Alemanya del Mundial de Corea i Japó-2002… Tots ells i l'enginy i la voluntat per a aconseguir l'objectiu, tot i les distàncies que els separen d'una recepció correcte de la televisió… Una peripècia antropològica molt recomanable i saludable… Tot per un partit de futbol…

Una altra manera d'apropar-se a les fases finals del gran campionat és disseccionant els seus mites… Sense cap mena de dubte, el gran anti-heroi del futbol i un dels seus genis és Diego Armando Maradona… La figura del 'Barrilete Cósmico' travessa els límits propis dels terrenys de joc… Fins i tot, va més enllà dels convencionalismes terrenals… Fins l'eclosió espanyola a les semis, ell ha sigut (malauradament, diria jo…) la gran figura del torneig, des de la banqueta argentina… Que el director bosni Emir Kusturica agafés l'encàrrec de dirigir un documental com 'Maradona por Kusturica' (2008) va ser rebut amb una certa estranyesa… No és tal, si tenim en compte que el realitzador balcànic, tot i recollir els horrors de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, fa del cinema una celebració de la vida i d'allò festiu… Amant de la música i el cinema… No és el futbol una festa?...

Aquesta visió un tant idealitzada de l'astre argentí va ser estrenada al Festival de Cannes d'aquell 2008, mostrant la façana mítica del futbolista però també ensenyant al ídol caigut de les graderies, cremant-se a l'infern de les drogues, i emfatitzant la tremenda personalitat del 'Pelusa', que li ha portat a enfrontar-se a tota mena d'autoritat o control… El desequilibri com a símptoma evident de grandesa, deixant al descobert la part fosca de la idolatria futbolística, i la manifestació més extrema de l'atzarós desenvolupament d'un fenomen esportiu…

La litúrgia i la idiosincràsia futbolera han deixat moments cinematogràfics realment interessants: l'argentina 'El Hincha' (Manuel Romero, 1951), 'Ultras' (Ricky Tognazzi, 1991), 'I.D.' (Philip Davis, 1995) , 'La Camioneta' (Stephen Frears, 1996), 'Football Factory' (Nick Love, 2004) o 'Hooligans' (Lexi Alexander, 2005) són clars exemples del fenomen social que és aquest esport a peu de carrer… Aquí, al nostre país, cal recordar 'Once Pares de Botas' (Francisco Rovira-Beleta, 1954), 'La Liga no es cosa de hombres' (Ignacio F. Iquino, 1972), 'Furia Española' (1975) o l'irreverent 'Las Ibéricas F.C.' (Pedro Masó) com a precedents folcklòrics de 'Días de Fútbol' (David Serrano, 2003) o 'El Penalti más largo del Mundo' (Roberto Santiago, 2005), simpátiques comèdies sobre els petits espais urbans actuals, camps locals que serveixen de vàlvula d'escapament dels ciutadans corrents i les seves misèries quotidianes…

Tot això molt i molt lluny de la considerada millor pel·lícula sobre el futbol (tot i no ser una de les més valorades del seu mític realitzador)… Em refereixo, és clar, a 'Evasión o Victoria' (Victory, 1981), la pel·lícula de John Huston, protagonitzada per Michael Caine i Max Von Sydow, sobre un partit entre la selecció alemanya i uns presoners aliats… i sobre la possibilitat de fugir de la presó d'aquests últims!… Tot i les ganyotes del més ridícul dels porters (Sylvester Stallone, amb permís de Fernando Tejero), tot i ser predictible i realment increïble fins a dir prou, gaudir de Pelé (juntament amb altres 'cracs' com Bobby Moore o Osvaldo Ardiles) com a estrella cinematogràfica (l'èpica del braç enguixat, molt a l'estil Beckenbauer, encara ho fa més empalagós, si cap) i de l'escena final del penalti, amb el públic corejant 'La Marsellesa', és realment emotiu i grandiloqüent… Força, Sly!

Empatxats, acorralats, sobrepassats i golejats per l'esfèrica… Vivim autèntics dies de futbol… Avui és la data… Avui canvien les coses… El futbol és un joc que van inventar els anglesos, però que sempre guanyaven els alemanys… Ara s'hi juga onze contra deu… un tal Xavi fa el que li dóna la real gana… i guanya Espanya!! O, almenys, això diu el pop…of course… Fins la setmana que ve, incrèduls!