TW
0

En el cas de Francesc Xavier Sintes (Maó, 1973) tenir l'ànima blava és més que probable. Pausat i de to afable, mira la seva obra com si l'estigués gaudint per primer cop. Faig el propi, però abans és quasi impossible evitar fixar-se en dos detalls: les seves mans tacades de blau i el penjoll de lapislàtzuli que porta. Al voltant, la seva obra. Conseqüència directa d'una investigació artística iniciada fa 16 anys. La galeria Encant de Maó acull la mostra "Blau 1994-2009", un procés del que l'artista ja oferí una primera entrega, el 2006, al mateix espai del carrer Infanta i que avui respira com un infant que creix i es transforma a l'empara del seu pare.

L'autor, per tots conegut com Xavi Blau, fa camí per un procés d'estudi que passà dels anys noranta pel blau amb tendència a cobalt o ceruli per experimentar a principis de 2000 amb pigments nous derivats del coure, com l'acetat de coure o el blau egipci que s'aconsegueix amb la preuada pedra lapislàtzuli, un dels pigments més antics i cobejats. "Era tal el seu valor que a vegades als pintors del Barroc se'ls pagava a base de lapislàtzuli", explica Sintes.

La importància del procés
En aquest sentit i envers aquesta nova exposició, per al creador "no és interessant el resultat final sinó el procés fins a cloure l'obra". La manera de fer de Xavi Blau comença –rere la tradicional capa de "gesso" per preparar la tela– amb el blau de Prússia, tonalitat de la que defensa "xucla més i és més fosca que el negre".

A partir d'allà, el quadre viu i muta en relació als diferents elements afegits pel pintor, com per exemple l'atzurita. Un compendi que juga amb els pinzells, la goma aràbiga o els canvis de temperatura que l'artista fa servir per donar forma a la seva producció.

A l'IVAM de València
Xavier Sintes no es centra amb el blau per casualitat. Després de diversos anys de formació artística a Barcelona, s'especialitza en tècniques murals i pictòriques a l'Escola de Belles Arts de la Llotja. Però és a una estada a València, entre 1996 i 1998, quan amplia coneixements a l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) i fa el seu primer "blau". Arran d'aquí comença a reflexionar i experimentar sobre els colors com a únic element essencial. "Vaig excloure la resta de tonalitats i em vaig quedar amb el blau rere una primera investigació sobre els primaris", diu qui assegura que d'haver de donar-li un final a tot el procés, "potser seria el blanc, però no des d'un punt de vista conceptual, sinó des de la llum, com a color pur i pare i mare de tots els altres, si bé avui una exposició de llenços blancs és del tot arriscada".

L'autor aconsegueix la interacció de les capes i l'energia especial que destil·len els quadres vernissats. "Així tenen un efecte com si fos vidre", senyala.

Mentre es recolza a la paret per observar una de les seves peces més magnànimes als ulls, de la sèrie Gran Opus, s'atraca un espectador. "Això és l'Univers?", demana. "Podria ser-ho", li contesta el pintor. Defensa l'abstracció com un món de possibilitats infinites a l'hora de sentir i plasmar tot allò que l'envolta. "Per a representar fidedignament ja hi ha els fotògrafs", afirma, "l'abstracció és molt semblant a la música, pots explicar més coses, la figuració avui ja no té sentit. Per a mi l'essència de l'art és modificar la realitat que veiem tal i com nosaltres la sentim". Una música que de vegades escolta mentre pinta. "Música antiga", com s'estima més dir-li, que conjuga amb propostes tan dispars com el techno de Chemical Brothers o Prodigy. "A Menorca la llum de l'alba i del crepuscle són les perfectes per treballar", indica. Tanta importància té la lluminositat natural per al creador que del seu pas per Finlàndia una sèrie dels seus blaus han capgirat cap a verds. "Tot és el resultat del que veig i com ho sento, allà els blaus són més verdosos, per tant s'han reflectit així a l'obra".

Al fil d'unes emocions que troben en els colors el millor vehicle de transmissió, és obvi voler conèixer la impressió d'un públic que a Menorca no està acostumat a aquest tipus de propostes. "Hi ha gent que em diu que no hi ha res, que sols és un llenç pintat de blau, però no entenen la part del procés perquè no l'han viscut i no saben veure que de simple no té res perquè sintetitzar a la mínima expressió és complicadíssim, no com la pintura figurativa, que és més fàcil de resoldre".
Per a Xavier Sintes, la seva producció és el gest d'un temps aturat en abstracte, com una finestra cap a l'infinit. Qüestionat sobre si el color el domina, la seva postura és de nou reflexiva. "El blau és el meu autoretrat, pot viure la soledat com jo, que no em relaciono gaire perquè em defenso millor comunicant amb la pintura".

Cadascú que acabi d'arrodonir la història perquè, com senyala, "l'art no és res si no hi ha un espectador al darrera".

Blau 1994-2009de Xavier Sintes, a la galeria Encant de Maó fins el proper dia 27.
Més informació a:www.encant.net