TW
0

Fitxa. Parlem amb Josep Lluís Benet Vidal el mateix dia que compleix 66 anys. Nascut a València el 8 de setembre de 1944, aquest psicòleg clínic -conegut també per la seva vessant pictòrica- ha editat recentment el seu primer llibre. "Sueños en Manhattan" (ECU, 2010) és la història de dos personatges ben diferents que somien amb un món millor. Apassionat i estudiós de la literatura russa, deixa que impregni la seva publicació. Casat amb la menorquina Lina Torrent gaudeix de l'Illa des de l'any 1972. "Malgrat viure a Barcelona em sento mig menorquí i des que estic jubilat gaudeixo encara de més estades a Ciutadella", comenta.

Com es fica un pintor a escriptor?
Sempre m'ha agradat escriure des de ben jove, així que no és una qüestió de que després de pintar durant anys m'hagi ficat a escriptor, sinó d'aprofitar la meva passió per la literatura i l'escriptura. En la pintura amb una pinzellada has de dir molta cosa, i les lletres et permeten un llenguatge més ampli.

D'on sorgeix la inspiració per aquest primer llibre?
D'un relat curt que vaig fer el 2007 per a la Revista Almiar d'Internet. Els protagonistes eren una francesa, Charlotte, i un rus, Dmitry. Vaig començar a demanar-me més coses sobre ells fins que la inspiració del perfil d'ambdós va derivar en "Sueños en Manhattan". He trigat dos anys a escriureu-la i finalment es va interessar per la història l'Editorial Club Universitario d'Alacant, la qual cosa em va semblar molt interessant ja que és una editorial universitària on es distribueixen també llibres de lectura als estudiants i precisament un dels meus objectius de la meva novel·la ha estat publicar-la per als més joves.

Per què ho diu?
He volgut plasmar una espècie d'homenatge a la meva generació i dir-los alhora als joves que nosaltres no hem nascut ja grans... I així explicar-los a l'actual joventut com nosaltres vàrem pertànyer a una generació marcada per l'idealisme; tots érem hippies escoltàvem els Beatles i pensàvem que ens menjaríem el món, i al final tots hem acabat amb americana i corbata. He utilitzat els dos personatges protagonistes per exposar-los la diferència de llavors amb ara. Per exemple, actualment a la Universitat ha hagut moviment pel Pla Bolonya però els estudiants d'ara no han viscut el canvi polític i social que ens va tocar a nosaltres. Per a fer-ho he agafat experiències pròpies com el meu pas per París al Maig del 68 o la meva coneixença de Rússia un lloc on he viatjat bastant i que per a mi sempre ha estat un misteri. Llavors no teníem ni idea del que era un partit polític i arribàrem a un país de la llibertat on també vaig aprendre molt sobre les Cases de Joventut. Però no és pas un llibre autobiogràfic -la meva vida no té cap tipus d'interès literari-, sinó que la fita és extreure l'essència de tot aquell moment per transmetre-la.

Quina és la petjada russa?
M'ha influenciat la literatura russa, a més de, com he dit abans, visitar-la; he estat des de Moscou a Karelia. Apart de mestres com Tolstoi o Dostoievski, som un apassionat d'autors com Alexander Kuprin -que m'ha marcat molt-, Ivan Bunin o Andrei Platonov, entre d'altres. Més que per l'estructura narrativa, han deixat petjada en el llenguatge. A partir d'aquí he descobert una quantitat d'escriptors russos impressionants. I és clar havia de sortir un personatge rus...

Com és Dmitry Mitrich?
És un estudiant que prové d'una família d'enginyers al servei de l'Estat; i el Dmitry vol ser artista quan els pares volen que continuï amb la tradició familiar de l'enginyeria. Té una relació molt maca amb el seu avi, -un dels primers bolxevics desenganyat rere veure que el Partit Comunista s'havia convertit amb quelcom pel que ell no havia lluitat- qui li mostra tota la tècnica d'observació pictòrica ja que Dmitry havia aconseguit estudiar art a la Universitat de Moscou. I gràcies a un professor -que l'inculca que Rússia ha de tornar a la democràcia a través de l'art- obté una beca per anar a fer el doctorat a la Universitat de la Sorbona.

I allà coneix la Charlotte...
Sí, al París dels anys 70 es troba a la protagonista femenina, una estudiant que cursa un doctorat sobre la gestió de l'art al mateix centre. Charlotte és una dona sensible, com Dmitry, d'una gran bellesa i amb caràcter que contrasta amb l'ànima eslava d'ell. Prové d'una família de Baiona, del País Basc Francès. En arribar a París Charlotte descobreix tot un món i ella, que havia defensat el País Basc Francès deixar de fer-ho quan comença la lluita armada. Aquest és un punt important del llibre per com després acabarà la novel·la.

Pel que conta sembla molt ben estructurat i ple d'Història.
Sí, escrivint "Sueños en Manhattan" he disfrutat i sobretot m'he emocionat molt. Al final la trama es trasllada al Nova York de 2001 i fins aquí puc llegir...

Déu n'hi do quantes localitzacions, de Rússia i París a Estats Units...
Sí, Manhattan és un lloc que m'encanta -i el Metropolitan Museum també- jo hi viuria allà, a part de a Ciutadella, es clar, no fotem! (Riu). També he aprofitat la novel·la per parlar dels llocs que m'agraden i de les coses que he tocat amb les mans.