Entrevista sobre el joc i les joguines

Jugues?
I tant que jugo! Ara mateix estic jugant amb tu.

Hem de jugar, els adults?
Els adults, els avis, els nens... Tothom ha de jugar. Perquè la vida és un joc, perquè jugant s'aprèn, riem, ens enfadem… Jugar és la vida o la vida és un joc…

Hem de jugar amb els nostres fills? Quan, com i on?
Hem de jugar amb els nostres fills en espais formals i informals. Hem de jugar perquè ens ho demanen o perquè així ho volem. Perquè jugant ens acostem a ells, ens relacionem, compartim... Fem vida familiar.

Si l'aprenentatge en l'etapa infantil es forma i es consolida mitjançant el joc, quins jocs de baix cost recomanaries als pares?
Jo no sóc un gran jugador de jocs de taula, però a mi amb ells m'agrada fer teatre, entrar dintre del seu món imaginari, deixar-nos anar i a veure on arribem, explicar contes... Em sembla que tot això és de baix cost.

I amb l'adolescent també cal jugar?
Juguem però de forma diferent. És possible que ens sembli que ell no vol jugar, però no és així, simplement les "regles del joc" han canviat. Jugar amb un adolescent és escoltar-lo, arribar al seu humor, no oblidar-se de jugar amb ell. De vegades, si atenem les seves reaccions, ens confonen, perquè d'una forma contundent s'allunyen i volen jugar amb uns altres, no volen jugar amb nosaltres. Tots portem una màscara i ells moltes vegades més temps que nosaltres. Si li traiem aquesta màscara, torna a ser el nen que coneixem i amb el que tantes vegades hem jugat.

Què en penses del joc davant la pantalla?
Actualment les tecnologies ens han donat aquests tipus de jocs, i són els jocs dels nens i fins i tot d'alguns pares. Crec que s'hi ha de jugar, però amb uns límits. Massa temps aliena, i no afavoreix la socialització. És un altre joc, no l'únic joc.

Destinem prou temps i de qualitat als nostres fills o el ritme de vida actual ens ho impedeix?
El ritme de vida ens confon i creiem que ens ho impedeix i, per tant, l'aposta ha de ser cap a un joc de qualitat. El repte està en el fet que la família ha de marcar el ritme, i saber què és el més important per a ella. Si pel nostre ritme de vida no podem jugar amb els nostres fills, ens hauríem de plantejar si el nostre ritme de vida ha de ser aquest; i, si després d'aquesta pregunta, ens responem que no pot ser d'una altra forma, podríem passar el poc temps que tenim amb la màxima qualitat.

Què penses del consum de joguines per Nadal? Cal anar contracorrent?
El que crec és que actualment el bombardeig, l'oferta... són molt grans i cal que pensem què és el que el nostre fill necessita. Si els nanos han de fer la carta al Reis, hem de deixar que demanin el que vulguin, que desitgin el que vulguin perquè són éssers desitjants. I a partir d'aquí decidir, els adults, el que creiem que els convé, què els pot agradar més. La meva experiència com a nen i l'observació de les joguines que regalen als nens per Nadal em fan pensar que juguen amb molt poques coses de totes les que aquell dia els regalen. El Dia dels Reis és una bogeria que no dóna temps a pair-ho; per tant, optaria més per menys regals i, per tant, si em deixeu opinar, puc dir que aniria contracorrent. No en puc dir un número, però segur que serien molt pocs. I no tindria relació amb el cost de la joguina, no perquè sigui menys cara farà menys il·lusió. El dia dels regals hauria de ser un dia en el qual prèviament he observat, investigat i decidit què crec que al meu fill li agrada més. El que més m'ha agradat a mi quan m'han fet el regal és quan un ha encertat, quan han esbrinat allò que volia. També sóc partidari de la teatralització a l'hora d'entregar els regals. Quan a un li agrada un regal, penses: aquesta persona ha pensat en mi. Si tu fas especial la vetllada a casa teva, aquest és el vertader regal.

Quins jocs van marcar la teva infància?
Jo vaig tenir la sort de viure en un barri ple de nanos de diferents edats, però que érem una gran colla, on els estius eren molt llargs i jugàvem al carrer a qualsevol cosa: a pitxi, a futbol, a amagar, a bales... I tots aquests jocs eren compartits entre tots.

A casa recordo que em van regalar un autobús molt gran i espectacular. Ells me'l van fer amb la màxima il·lusió. Jo, com a nen, sentia que havia d'agradar-me més que a ells, ja que veia que n'estaven molt orgullosos. No hi vaig jugar gaire temps. El millor record d'infància que tinc amb els meus pares són les juguesques al sofà verd que teníem a la casa on vivíem quan jo era petit. On jugàvem els quatre (els pares, la germana i jo).

Ara tens 6 anys, a què vols jugar?
Al barri, un altre cop, amb els meus amics a un, dos, tres pica paret...

Doncs, pares tu!