Rock escandinau: Més enllà d’Abba i Europe

Aquest gènere gaudia de la seva major popularitat, sobretot a Europa, els últims anys vuitanta i primers noranta. Una de les bandes més especials d'aquesta moguda eren els suecs Entombed, que destacaven per la seva musicalitat i per, d'alguna forma, introduir un element "rocanroler" a un estil tant hermètic, brutal i seriós. És difícil d'explicar, està en el feeling, no en coses concretes, però s'aprecia un "amollament", un groove distint en els seus temes. Em sembla que haureu d'escoltar els seus discos, especialment el seminal "Wolverine Blues" (magnífic títol, per cert).

Per al bateria d'Entombed (Nicke Andersson), aquesta fusió que s'acabaria anomenant Death'n Roll no era suficient. Ell volia liderar la seva pròpia banda de rock clàssic, i amb l'ajuda d'un parell de pipes dels Entombed va muntar els Hellacopters.

(Segon apunt ràpid: "Pipa" és aquell senyor que abans dels concerts col·loca els amplificadors a l'escenari, afina les guitarres i posa els bòtils de Gatorade davant el bombo de la bateria. Mötörhead els va homenatjar amb el seu clàssic "We Are The Road Crew").

(Quantes coses esteis aprenent avui eh?...).

Els Hellacopters van seguir uns anys com a projecte paral·lel, però Andersson -que a aquestes alçades es feia dir Nick Royale- es va donar compte que tenien molt més èxit que la banda mare, i va abandonar Entombed per dedicar-se plenament al seu nou invent. En aquell moment ja havien guanyat un Grammy suec pel seu primer disc "Supershitty To The Max" (no em digueu que aquest tio no té un talent especial pels títols!) i havien girat com a teloners de KISS. I el més important, havien donat l'empenta definitiva al Rock Escandinau, obrint les portes a una sèrie de bandes que durant uns anys farien les delícies dels amants del rock més bàsic. Anem a enumerar alguns d'ells:

BACKYARD BABIES: Possiblement la banda que més fama va assolir al seu moment, o almenys açò diuen ells. Des d'Estocolm i liderats per Dregen, un dels pipes amb qui el nostre amic Nicke va formar els Hellacopters, practiquen un estil més proper al punk, combinant-ho amb elements del Sleaze i el Glam Rock. Una mica com el disc de versions punk dels Guns ("Spaghetti Incident", 1994), però ben fet. El seu disc clàssic, "Total 13" del 1998, és un dels meus preferits de tot aquest moviment, temes curtets, que entren fàcil, una producció a prova de bombes i tots els clixés rockers que et puguis imaginar!

GLUECIFER: Amb un estil similar al dels Hellacopters, més musculós però sense tants temes memorables. Provenien d'Oslo i sempre van estar més renyits amb l'èxit comercial. El seu disc recomanat: "Soaring With The Eagles At Night, To Rise With The Pigs In The Morning" (1998). Com podeu comprovar, no tenien el mateix talent pels títols que els seus companys de quinta.

TURBONEGRO: Aquests, amics, sí que són "something else", com diuen els guiris. Possiblement la meva banda favorita del Rock Escandinau, i no precisament per la seva música, sinó perquè amb aquesta gent mai saps si van en serio, o t'estan prenent el pèl, o què. Basta amb consultar el seu apartat a la wikipedia (en anglès), tres vegades més extensa que els dels demes grups esmentats aquí i escrita amb un to quasi èpic, mític. Un altre exemple: a les seves lletres, portades de discs i directes hi trobem nombroses referències a la (suposada) homosexualitat de tots els membres del grup. Perfecte, però després és necessari que el baixista vesteixi amb roba de marineret de primera comunió, o que quan els vaig veure en directe, a la botigueta de merchandising estiguessin a la venda capellets de mariner amb el logo del grup? Va en serio, esteis tots fent conya o què?

(Per suposat que vaig comprar el capellet de mariner. I en aquells dies no tenia tanta pasta per ximpleries com ara.)

Bé, deixant aspectes extra musicals de banda, s'ha de dir que els Turbonegro són una panda de copions. I què? Els Led Zeppelin s'apropiaven de lletres i riffs sense cap pudor, i no per açò deixen de ser la Màxima Expressió del Rock'n'Roll. Tothom s'apropia de petites coses aquí i allà (se'n diu "tenir influències"), la diferència aquí és que aquesta gent ho feien amb molt estil, triant cuidadosament el que robaven i afegint-hi aquest punt auto paròdic que m'encanta.

Si us voleu introduir en la música de Turbonegro, el millor disc seria "Apocalypse Dudes" (1998) o "Darkness Forever", directe del mateix any. Aquest és el punt més àlgid de la banda quant a creativitat i fama, i just en aquest moment el grup va decidir separar-se. En aquells anys hi va haver rumors que el cantant (Hank Von Helvete) havia ingressat a un psiquiàtric a lo Daniel Johnston, però jo ja no em crec res. Amb el proper disc, "Scandinavian Leather" (2003) i la seva gira corresponent, Turbonegro van tornar a la primera divisió del rock europeu, i la seva aura llegendària no ha fet res més que créixer des de llavors.

Bé amics, ara ja coneixeu una mica més el rock que es fa pel Nord.
Escoltau els discos que us recoman, investigau els grups d'aquesta moguda, i descobrireu molta música molt ben parida!
Fins d'aquí a quinze dies!

@T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com