La nuesa de la nuvia

- On anam? –vaig gosar preguntar-li.
- A Irlanda, per descomptat.
- Per descomptat –vaig fer jo.

A l'alba vam arribar a una platja molt llarga, davall un prat immens i molt verd, tancat per un turó amb un castell dalt de tot, on hi vivien, em va dir, les seves filles amb la mare.

- Quantes filles?
- Tres, totes maques.

Em van venir ganes de riure, quina aventura més rara! Vam pujar dalt rucs tristos, lentíssims, però forts i caparruts. Si em girava veia el sol guaitant damunt la mar immensa, esgrogueïda, com les puntes de l'herba en aquell país tan verd. Però l'espurneig del sol m'enlluernava i no em girava gaire.

Vam trucar a la porta del castell i ens va obrir una donzella que semblava entremaliada, per la manera com em feia l'ullet mentre ens menava a la sala. Era joveneta, rossa, de pell molt fina, es deia Ursicina i duia un vestit de paper blau, amb mitja falda prisada, acampanada, i l'altra mitja tota esquinçada, de manera que se li veia tota una cama amb el maluc corresponent, i per darrera mostrava les anques, i duia també un cosset ajustadíssim, de grans escates de plata que clarejaven damunt el pit esquerre, dur i petitó, tot fet de mirall. D'altra banda anava descalça i era molt atractiva, amb el cabell llarg, amollat i sedós.
La sala on ens va deixar era grandiosa, de volta molt alta i parets nues, en no ser per uns retrats que hi havia, tots del mateix cavaller, un tipus burleta, gesticulant, irrespectuós, a base de fer moms i ficar-se un dit dins el nas, de manera que el mariner li va llençar una sabatilla i el va espantar, i després va grimpar ell al marc buit i s'hi va ficar dedins, i sols llavors vaig adonar-me que el mariner i el cavaller retratat eren la mateixa persona. Jo estava bocabadat quan van entrar dues donzelles més, amb Ursicina, i una dama distingida que tenia tot l'aspecte de ser la seva mare. Em van fer una reverència i:

- On s'ha ficat? –demanà la mare.

Vaig endevinar que es referia al mariner i vaig assenyalar els retrats, i el cavaller pintat ens va fer l'ullet per tornar a quedar-se tot d'una molt quiet i compost.

- No en faci cas –va dir la mare–; aquí on el veu és el meu marit i pare d'aquestes tres poncelles i, ehem, està ben tocat del bolet!
- Calla, Faustina! –va dir el del retrat.
- Senyora Faustina –vaig fer, i em vaig inclinar respectuosament.
- Vostè es ben veu que és un al·lot ben educat i de casa bona –va fer ella.

Volia dir-li que no se'n fiàs, però vaig callar. Se la veia una dona madura, però no lletja. Alta i magra, de carns encara fortes, sense gaire cel·lulitis, amb sabates de taló alt de color d'or i només mig vestit, amb l'altra meitat del cos totalment nu i amb una vareta màgica a la mà, una mà de dits llargs i ossuts a la punta dels quals vaig dipositar una besada.

- Xas! –la besada va sonar com el clapoteig d'una gota en el silenci.
- Us assembleu tant a la nuvia del quadro de Max Ernst L'habillement de l'épousée, "La toaleta de la nuvia", si voleu...
- No, gràcies –va dir ella misteriosament.
- Sols que ella tenia cara de mussol, i vós en canvi sou tan bella!

Es va acotar per premiar la meva finesa i em va mostrar les dues mamelles, rodones i delicades com el cul d'un fillet petit.

- Dins aquesta hi ha rom i dins aquesta ginebra –va dir.

Que devia ser veritat? M'hauria agradat comprovar-ho, però no vaig gosar.

Ursicina va dur un violí i Faustina tocava l'oboè mentre les altres dues filles ballaven moltíssim bé. "Balla!", "Balla!", em deien. I vaig ballar.

- Aquesta és Melània i aquesta Lucrècia –va dir Faustina i, ha, ha!, li tremolaven els pits mentre cantava una vella cançó irlandesa.

Allò era el cel. Lucrècia era alta, atlètica, amb el cabell curt, molt clar, tallat desigual, com si li haguessin arrabassat a punyats. Tenia els ulls molt dolços i els llavis molt sensuals, el coll llarg, els pits molt grossos.

- Encara sóc verge –va dir–, hi, hi, si tu no hi poses remei!
- Què has vingut a fer aquí? –va dir Melània.

Melània era, potser, la més formosa. També rossa, cabell llarg, ulls blaus, transparents, duia un vestit negre amb un tall fins a la cintura i un escot generós que demostrava, en obrir-se amb els seus moviments, que davall anava ben nua.

- No ho sé –vaig dir.

I em vaig adonar que ningú no ho sap, què ha vingut a fer aquí.

- Per quina vols començar? –oferí na Faustina.

Vaig agafar dolçament la mà de Melània, que va somriure tot fent una passa cap a jo. Abans d'abandonar-nos al joc de l'amor, però, vam haver de posar benes als ulls de les altres dues i tapar amb cera les seves orelles, a fi que no hi veiessin ni hi sentissin. I aquella donzella formosa, Melània, va resultar, certament, meravellosa. Més endavant, en altres dies o altres nits, no ho sé gaire, va ser Melània qui es va haver de posar la bena als ulls i la cera a les orelles, i jo, no cal dir-ho, era feliç. Com a premi Faustina em va tocar amb la vareta màgica i em va fer fort i musculós com un Hèrcules modern.

- No vull que em desencantis –vaig dir–. M'agrad així.

I abraçava les tres donzelles, ara sense benes ni taps, boniques, amorosides, enjogassades.

- Bé, tu ja has complert, te'n pots anar en de voler –va dir na Faustina.
- Però –vaig obrir els ulls amb sorpresa–, m'estima més quedar!
- Fes el que vulguis.

Va venir l'hivern i va ser molt llarg. Les belles, ara, gairebé no em miraven, tothora guaitant a la finestra, cantant cançons delicades, com si esperessin que vingués qualcú a escoltar-les. Vaig saber que, efectivament, esperaven la vinguda d'un príncep plantós i adinerat, un que pogués emportar-se-les de viatge de plaer i posar-les un castell a França per fer-hi festes de societat i brillar a gran altura.

El cavaller dels retrats em va fer l'ullet i em va dir que les deixàs anar, les seves filles, que ja no en treuria gaire cosa més. Però jo no les deixava. Xoroiava els seus moviments, sempre mig despullades pels passadissos de marbre, freds com les seves consciències; curava el seu so, curava els seus més petits anhels, sempre disposat a fer-les un favor, que era per l'únic cosa que encara em sol·licitaven. Anava capcot, alacaigut, mal alimentat de besades robades i enciams passats. Em mirava al mirall i ja no era un gegant herculi, sinó altre cop aquell jovenet alt i magre, assedegat d'amor que he estat sempre. Vegades sortia a caçar i si enxampava una bona peça elles es desfeien en lloances i avidesa, i en allò coneixia la fam que passaven, en allò i en la febre que posaven al llit. Jo anava bé per aquestes fams, però per a res més, estava ben clar.

Finalment, un capvespre gris de gener, quan feia dos dies que nevava al balcó, vaig veure apropar-se un cavall negre amb un príncep blau. No sé què em va passar, però vaig sortir a escometre'l. Era polit, però una mica feble, amb una cabellera negra, llisa, que li arribava fins a les galtes, i una cuirassa preciosa, llampant com si fos d'or. Vaig agafar el cavall per les regnes i li vaig dir:

- Afanyeu-vos, que vos esperen!

En el castell les damisel·les el reberen exhibint poca cosa més que els seus somriures. Feien reverències afalagadores, totes plenes de mel. Fins i tot Faustina, la mare, semblava disposada a donar-se en cos i ànima.

- Sou tan "macas" –deia el príncep, amb accent de Barcelona– que no sé quina agafar.
- Agafau la pubilla –va dir Faustina.
- Bona idea –va fer el príncep, i va oferir el braç a Melània.

Melània va fer una gran inclinació, mostrant tots dos pits, mortificants, per l'escot. Allò em va ferir de prop i no vaig poder fer altra cosa que dir:

- Senyor, en aquest món ningú no regala res, l'haureu de guanyar en duel.
- Perdreu! –va fer el príncep.

I ja es fregava les mans assaborint la victòria.

Em vaig posar una armadura negra, amb un lleó daurat al pit, i vaig pujar dalt un cavall blanc. El príncep era un expert en aquelles arts i em va fer caure a la primera envestida. Però, després que vaig aconseguir posar-me dret dins la closca metàl·lica de l'armadura, el vaig esperar peu a retxa i el vaig fotre baix d'una maçada. El populatxo, que devia ser gent d'esquerres, va cridar: "Hurra!", com si ja l'hagués ben mort. Vam lluitar a cops de destral i al final li vaig tallar el cap en rodó amb una destralada que em va sortir de l'ànima. I em vaig quedar glaçat, perquè el príncep derrotat era ben buit dins la cuirassa.

- I què et pensaves? –va dir Faustina, contrariada–. Els rics no tenen entranya!

Havia guanyat na Melània en combat lleial i aquella nit va venir a la meva alcova amb el seu vestit més lleuger: ben en pèl. M'hi vaig llençar al damunt, assedegat d'amor, i vaig udolar de dolor per culpa del cansament. La vaig abraçar i es va fondre entre els meus braços.

- Melània, on ets, que no et veig? –vaig fer, desesperat.
- Ha, ha! –va riure Faustina–. Que no sabies que la il·lusió es fon, quan es torna realitat?

Melània fusa, quan era definitivament meva! Oh, m'hauria estimat cent vegades més tenir-la a salt de mata, com abans, i no esvanida per sempre més!
Vaig plorar amargament i després vaig fer el cor fort i em vaig proposar no intentar posseir l'amor de les altres dues, sinó tot just els seus cossos entabanadors. I em vaig llevar la vellesca en instants privilegiats, impossibles, quan es cansaven d'esperar al finestró un altre pretendent i s'abandonaven, enfebrades, als meus braços.

Va passar l'hiverna i va venir la primavera. I amb les orenetes va arribar un altre guerrer famós, ros com un filet d'or, alt com una muntanya, que tenia un fort accent alemany. Les belles el van rebre més despullades que vestides.

- Aquesta! --va dir el cavaller, assenyalant Ursicina i tocant-li amb un dit la punta esmolada del mugró--. Ui!

"El príncep és un atleta, però té la pell molt fina!", vaig pensar.

Ursicina es va desviure pel seu Sigfrid, però no va voler ser menys que Melània, i com que aquell jove en feia dos de jo s'ensumava que tot d'una em doblegaria.

- El teu amor em convé –li va dir–, si em guanyes en duel lleial.
- Guanyaré! –va fer l'alemany.

I se li omplia la boca d'escuma, com si fos un cavall.

De manera que vaig haver de lluitar tant si vaig voler com si no, i encara que aquell Sigfrid de pell molt fina em va maiar de seguida i reia mostrant una filera perfecta de dents, jo coneixia el seu defecte i tot just gratant-lo amb les ungles llargues el vaig fer dessagnar-se. Es veu que el vaig gratar tan fort que no li van poder contenir l'hemorràgia i va morir. Ursicina, llavors, va empal·lidir, pentinant-se davant el mirall, el seu cabell primer i després les seves celles van tornar blancs com la llet, i va quedar paralitzada, amb un braç enlaire, ben morta de frustració o de manca d'amor, no ho sé gaire. S'havia tornat de gel i l'endemà dematí ja era ben fusa. I Faustina, llavors, em va donar Lucrècia regalada, vestida amb robes fastuoses que feien molta d'olor d'arna, i va dir que me l'emportés ben lluny, abans no es fongués, que ella, per anar tirant, ja en tenia prou amb els presents que li havien fet els dos prínceps vençuts. I va maleir la meva imatge.

Jo vaig fer adéu al senyor dels retrats i ell em va mirar amb un posat ben resignat. Lucrècia i jo ens en vam anar amb poca cosa, quasi res. Vam passar a l'altra riba amb el nostre amor per equipatge, vam baixar després per França, demanant caritat, viatjant dia i nit. Vam tornar al meu temps i a la meva terra, i robàvem prunes clàudies per alimentar-nos entre besada i besada. Vam arribar, finalment, al llindar de casa meva, i Lucrècia es va treure la poca roba que duia per entrar-hi nua i pura, tota amor, tota il·lusió, com un poema, i naturalment es va esvanir com un fantasma i jo em vaig quedar fotut i content, amb la nuvia i el seu abillament, és a dir, sense res!