"He descobert la necessitat que tenen els interns d’explicar les seves creacions"

I quin és l'atractiu que els empeny a endinsar-se dins aquest món?
Conèixer una realitat totalment desconeguda. Suposo que em va moure conèixer la realitat social de les persones que viuen empresonades i conèixer les condicions de les presons mexicanes. Crec que tots, sense haver entrat mai a una presó ens imaginem el que és, però és una idea no fonamentada sinó construïda a partir del que llegim, ens expliquem o veiem pels mitjans de comunicació. Una visió alarmista i exagerada rallant el sensacionalisme. Però el dia a dia dins d'una presó té moltes facetes.

Com va sorgir la idea del documental "Música para después de un asalto"?
Va néixer a partir d'organitzar un festival de música a vàries presons de la Ciutat de Mèxic, dins d'un programa que tenia l'objectiu d'acostar la cultura als interns. Durant un mes i mig vaig estar entrant dos cops per setmana a tres de les presons més grans de Mèxic. Durant la celebració del festival ens vam adonar que dintre de les presons existeixen músics i a cada concert no faltava un intern que s'animés a pujar a l'escenari a improvisar alguna cançó amb els músics externs. Vam conèixer cantants de hip hop, guitarristes, trompetistes, grups de música tradicional mexicana… i tots ens explicaven el paper que juga la música en la seva vida quotidiana i com els ajuda a oblidar-se (per moments) de la seva reclusió. Va ser així com vam conèixer a les persones oblidant-nos dels prejudicis de la seva condició de presoners.

Quin tipus de talent es cou dins la presó?
Molts! Hi ha artesans, pintors, poetes, actors, músics… Jo m'he sorprès de la quantitat de bons músics que es creen dins de la presó. Ara per exemple, estic treballant en un nou projecte amb un grup de música que es diuen "Segregados". Actualment, estem gravant el seu primer disc a dintre de la presó. Cada dia quan entro a la presó veig als nois del teatre assajant una obra, els músics tocant, els artesans treballant… Molts d'ells senten la llibertat a través de la cultura i això fa que tinguin una gran necessitat d'expressar-te i per tant de crear.

Igual que als presoners, no es deixa que les seves creacions vegin la llum?
Per la societat la vida a l'interior de les presons és totalment desconeguda, només les persones que tenen un familiar empresonat saben el que són realment aquests espais. I de fet, no existeixen canals de difusió que ensenyin al món les creacions dels presoners.

Crec que les creacions dels interns no es donen a conèixer per dos motius: el primer, i com he dit abans, per la manca de recursos per promoure la cultura i segon, pel poc interès que tenen els mitjans de comunicació en treure coses positives de les presons. Amb el documental he descobert la forta necessitat que tenen els interns d'explicar i ensenyar les seves creacions.

Quin tipus de música creen? Hi ha alguna mena de subgènere o llenguatge que sigui propi de la cançó feta a la presó?
La paraula "cana", segons el Diccionari de la Real Academia Espanyola és la forma vulgar de designar a la presó a països com Bolivia, Colombia, Perú i Mèxic. Tenint en compte aquesta definició, la paraula "caneado" s'utilitza a les presons per referir-se a l'estat d'ànim que representa estar empresonat, "cuando te cae el veinte" que ets un presoner més. Així s'expressen ells i construeixen un codi de comunicació propi de la presó. Ells li diuen llenguatge "canero" i amb aquestes paraules creen rap, rock, reggae, "rancheras" o "corridos" mexicans, escrits i creats per ells mateixos. Jo he escoltat cançons escrites amb només paraules caneres i no s'entén res!

Amb la música també deuen transmetre una gran dosi d'energia als companys de cada dia.
La música a la presó és una injecció d'energia i vitalitat brutal!! Molts deixen volar la imaginació, la música els transporta a fora de la presó. Escoltar música, tocar música o estar en un concert en directe a l'auditori del centre penitenciari els fa treure molt de l'estrés que porten a dins. Imagina't el que deu ser que et sentenciïn a 10, 30 o 80 anys de presó, és brutal… conviure amb 14.000 interns, no poder veure la teva família, la teva parella, els teus amics…

La gent des de fora els percep encara amb molts tabús?
Sí. Crec que en general hi ha molts tabús respecte a la presó perquè no es coneix l'interior d'una presó. Tothom dóna per suposat que una persona per estar a la presó és culpable. Si hi ha molta gent que ha comès un crim o un delicte, però hi ha moltes persones que per una injustícia o per un error legal estan empresonats i això no els converteix en criminals. I tot i així, crec que no hem de descuidar mai la humanitat. Hi ha presons que tenen espai per 7.000 persones on hi viuen 14.000 interns. Cosa que fa que alguns hagin de dormir dins de les seves cel·les de peu, lligats a la reixa o fins i tot que hagin de dormir asseguts a la tassa del wàter.

A nivell personal, què li suposa aquesta experiència?
Personalment, m'ha fet treure molts prejudicis. M'ha fet valorar les persones pel que són ja que la culpabilitat o la innocència del delicte del qual se'ls acusa depèn més de les trampes de la legalitat que de la veritat. A més, gràcies a l'experiència de treballar a la presó, he pogut establir relaciones d'amistat amb alguns interns, ja que les persones s'han mostrat com realment són i de molts d'ells no sé ni quin és el delicte del qual se'ls acusa.

Sap què voldrà fer després...
De moment acabar el documental, acabar de gravar el disc i el que em fa més il·lusió, presentar-ho a l'auditori de la presó, amb ells i davant de la població interna. Després ja veurem, tornar a Menorca… Però el que sí sé segur és que vull seguir vinculada, d'una manera o altra, al grup de persones que he conegut a dins de la presó ja que han demostrat un intens amor per la vida i a través de la música han trobat un camí de constant superació personal.