TW
0

La noia va donar les gràcies i es va guardar el telèfon a la butxaca dels pantalons. Li havia sortit una feina però no sabia si acceptar-la. La noia va continuar el seu camí cap a l'aparcament que hi havia en un racó rere la platja. Avançava gronxant-se i amb pas feixuc pel pes de les bosses de la compra. Amb els pantalons de franel·la que li anaven balders i aquella jaqueta de pell amb una àliga a l'esquena semblava un pilot sortit d'un camp d'aviació vell i oblidat. L'aparcament estava enfangat com cada primavera. Es va dirigir cap a una atrotinada i solitària i trista autocaravana que era la seva llar procurant no embrutar les sabates esportives i de pell fosca. Vora l'autocaravana hi havia un arbre de Nadal que havia col·locat allí la seva parella durant el llunyà hivern. No tenia ni havia tingut mai cap mena de bola o ornament o llumeta. Tot plegat semblava una base científica i raquítica a l'erm i rònec pol. Ella va entrar a l'autocaravana i va deixar en terra les bosses i va veure que ell estava assegut a la taula abstret i concentrat i feliç cercant en un petit ordinador dades que apuntava en un cartipàs de tapes roges i dures.

- Quan penses replantar l'arbre de Nadal al bosc?
- Quan pugui.
- I això quan serà?
- Em pots fer un cafè?
- No et puc fer un cafè.
- Per què no pots fer-me un cafè?
- Perquè he de posar les coses a la nevera.
- No vindrà d'un minut.
- Saps què?
- Què he de saber?
- Me'n vaig d'aquí. M'ha sortit una feina.
- Però no és necessari. Anem tirant.
- N'estic tipa d'anar tirant. Mai fas res.
- És perquè vols tenir fills?
- No. No és perquè vulgui tenir fills.

El sol xardorós i encegador i flamejant entrava per les estretes i rectangulars finestres de plàstic translúcid i semblava escalfar i arroentar els sufocats ànims. Com si s'atiés el foc amb llenya seca i antiga. Van estar discutint i cridant i suant un parell d'hores fins que ella es va posar a fer les maletes i va dir que ho pagaria car i se'n penediria i ell va acceptar el repte i no va fer res per evitar la seva marxa i ella va partir i ell seguia xuclat i magnetitzat per l'ordinador i el cartipàs roig sense haver pres cafè. L'endemà, quan es va aixecar i va veure que no hi havia la noia, es va posar de mal humor. Va vestir-se amb una samarreta replicada i pudenta amb ronxes de suor sota les aixelles i uns pantalons galdosos i, descalç, va sortir de l'autocaravana. Feia un dia gris i fresc amb uns núvols blancs com el sucre refinat i prims i inconsistents. Va donar unes passes cap a la platja coberta de còdols i troncs i restes esmicolades de plàstics i puntes de cigarreta i es va trobar vora l'arbre de nadal i sense pensar li va donar puntada de peu i es va obrir el dit gros i li va començar a sortir sang. Encara tenia més motius per odiar l'arbre de nadal. Es va aturar l'hemorràgia amb l'aigua freda de la mar i es va dirigir cap al supermercat que hi havia a la vora de la platja i, després de comprar benes i alcohol, va demanar a l'encarregat si li podia deixar la serra de cadena. Cap problema, va dir. I el noi es va passar la resta del matí fent trossos el pobre avet. Però quan va acabar es va adonar que potser havia comès un delicte. Capolar una propietat privada. Perquè l'arbre de Nadal no l'havia pas comprat. L'havia agafat de l'exterior d'una botiga. I ara què en faria de les restes de l'arbre de Nadal? No les podia deixar a qualsevol lloc. Estava prohibit.

Quan va arribar la nit el noi va ficar en bosses blaves d'escombraries de la mida de sacs i comprades al supermercat les restes de l'arbre de nadal i ho va carregar a l'autocaravana i va dirigir-se a l'extrem d'una urbanització deserta a les afores del poble on hi havia uns contenidors. Dalt el cel la lluna era blanca com l'ull d'un cec i era l'únic testimoni del seu acte de mutilació.

Se sentia la remor lenta i pausada i tranquil·la de la mar en la nit silenciosa quan uns cops a la porta de l'autocaravana el van despertar. En un primer moment va pensar que un destacament d'alienígenes d'extremitats com les de les cigales havien desembarcat a la platja. Veia massa pel·lícules. El noi va obrir la porta de l'autocaravana en calçotets. Pensava que era la noia que havia decidit tornar. Estava content. Però no era la noia. Era la policia.

- Està detingut.
- Què vol dir?
- Vol dir que ens ha d'acompanyar.
- Però vaig despullat.
- No es preocupi. Es vestirà al cotxe.
- Vol dir que no en fa un gra massa?
- L'han vist endur-se les proves del seu delicte amb l'autocaravana. Ens dirà on ha llençat les bosses?
- Jo no he comès cap delicte.
- Doncs cap al cotxe.
- No. Vull parlar amb un advocat.
- Els assassins parlen amb l'advocat a comissaria.
- Em sembla un xic exagerat anomenar assassí a algú que mata un arbre de Nadal.
- A mi em sembla exagerat dir que la seva xicota era un arbre de Nadal.

Un raig de llum dèbil i somort i extremadament blanquinós s'escolava entre els barrots de la finestra de la cel·la. El noi estava assegut en una llitera els quals llençols i mantes pudien a desinfectant i entre les cames tenia un cubell metàl·lic. El noi estava espantat. Va sentir dins el fons de la seva ànima com si aquella història hagués estat escrita feia molt de temps en un manuscrit molt antic de pàgines apergaminades per la humitat i rengles rectes i atapeïdes i que es guardava en una caixa forta que ningú no sabia on es trobava. I si li havia passat alguna cosa dolenta a la seva xicota? El culparien a ell. I l'advocat d'ofici que s'havia presentat de matinada per defensar-lo, durant l'entrevista que havien tingut, havia tractat de contactar amb ella i no li agafava el telèfon. I si havia trucat ella a la policia? Com la policia no la trobés viva estaria ficat en un bon embolic. El noi va sentir una dolorosa punxada al peu. Anava amb xancletes i el dit gros estava botit com una bombeta i tenia un color malaltís i escotiflat. Tot era culpa del maleït i immoral i símbol del consumisme arbre de Nadal.