Liang Shanbo i Zhu Yingtai

La filleta, Zhu Yingtai, va crèixer en bellesa i prest va mostrar una predisposició cap els llibres poc habitual per l'època. Dedicava hores i hores a la lectura, i dotada com estava d'una gran astúcia i encant, es va convertir en el tresor més preuat de la família i, en especial, del seu pare, Zhu Gongyuan.

Un dia en el que els seus pares no hi eren i que Zhu Yingtai i la seva dama de companyia estaven passejant pels jardins de casa, un grup de joves va passar al seu costat. Ella va sentir curiositat i els va demanar on anaven.

- Som estudiants i ens dirigim a Hangzou, al costat del riu Yangtzee, a aprendre dels mestres que allà ensenyen. Per què no véns amb nosaltres?

Rient i sense aturar-se més estona, el grup es va allunyar del costat de Zhu Yingtai. Ella, primer va quedar sorpresa i consternada, però ràpidament es va proposar convèncer els seus pares que la deixaren també a ella anar a Hangzhou per aprendre el cabdal de saviesa. El desig de Zhu Yingtai va topar amb l'opinió del seu pare:

- Tu ets una dona. I les dones no necessiten educació. La teva tasca es formar-te per ser una bona esposa. Ningú no t'espera a Hangzhou.

Així i tot, Zhu Yingtai va insistir i insistir. Tan ferma es va mantenir en la seva postura que, després d'uns quants dies de dures rèpliques amb el seu pare, aquest esgotat, no va tenir més remei que cedir:

- D'acord. Aniràs a Hangzhou a educar-te, però amb dues condicions. La primera és que aniràs vestida d'home i en cap moment donaràs a conèixer a ningú la teva vertadera condició i identitat. La segona és que si la teva mare o jo ens posam malalts, hauràs d'interrompre els teus estudis per cuidar-nos.

- Accepto les dues condicions- va respondre alegrement la Zhu Yingtai.

Immediatament, es va posar a preparar la seva partida. Va adquirir vestits d'home per una estada llarga, va agafar un cavall, es va acomiadar de la seva família, i va dirigir-se cap a Hangzhou.

Al cap d'un temps de fer camí, es va aturar a descansar i un segon cavall i un atractiu jove es van apropar.

- Qui ets? – va demanar el jove.

- El meu nom és Zhu Yingtai 1 i vaig a Hangzhou per educar-me.

- Quina casualitat. Jo també em dirigeixo a Hangzhou per la mateixa raó. El meu nom és Liang Shanbo i vaig nèixer en un petit poble de la província de Zhejiang.
- Quina casualitat -va dir Zhu Yingtai-. Jo també vinc d'un petit poble de la provincia de Zhejiang.

En cap moment Zhu Yingtai va donar a entendre al jove que ella era una noia, i Liang Shanbo tampoc no va sospitar en cap moment que ho pogués ser.
- Fem junts, doncs, la resta del camí- va proposar Zhu Yingtai-. Així ens podrem ajudar mútuament.

I així ho varen fer. Durant el trajecte, els dos joves es van sentir contents de poder compartir les seves idees i inquietuds, i van comprovar que en tot eren molt semblants. Tan a gust es van sentir que es van prometre solemnement no separar-se durant la seva estada a Hangzhou, ajudar-se mútuament, i ser com a germans l'un per l'altre.

A l'arribada a Hangzhou, van escollir el mateix mestre, el venerable Zhou Shizhang, i es va disposar a dedicar-se intensament a l'estudi de les seves lliçons. Des del començament, dedicaven bona part del dia a les seves classes, a estudiar, a consultar llibres de les grans biblioteques i a dialogar sobre tot allò que anaven aprenent. Ningú no va sospitar en cap moment qui era en realitat Zhu Yingtai.

Zhu Yingtai destacava per la seva intel·ligència i per trobar sempre l'argument adequat en les discussions. Ella gaudia confrontant els seus arguments amb Liang Shanbo i exposant-los al Mestre. Així con anava passant el temps, l'interès de Zhu Yingtai per Liang Shanbo anava creixent i creixent i el que inicialment fou simpatia i curiositat va deixar pas a un amor profund que no podia manifestar.

El temps va passar a Hangzhou i quan ja havien passat tres anys de l'arribada dels dos joves, un dia va aparèixer un emissari amb un missatge per Zhu Yingtai: la seva mare estava greument malalta i el seu pare la reclamava al seu costat. Zhu Yingtai va recordar la promesa que havia fet al seu pare abans de partir, i, amb tot el dolor del món, va decidir anar amb el seu pare.

El darrer dia de la seva estada a Hangzhou, Liang Shanbo la va acompanyar, també afectat per la seva partida. Zhu Yingtai va intentar donar entendre a Liang Shanbo qui era ella en realitat. Davant dos cignes i dues estrelles, Zhu Yingtai va composar un poema que va recitar a Liang Shanbo, però aquest va seguir sense adonar-se del que passava. Finalment, Zhu Yingtai va tenir una idea:

- Germà Liang Shanbo, durant aquests tres anys tu has estat per mi molt més que un germà. Crec que seria bo que les nostres famílies quedessin unides i s'enfortís la nostra amistat. Encara que mai no et vaig parlar abans d'aquest tema, a casa meva viu una germana bessona meua que està fadrina, i estic segura que t'encantaria. Et proposo que vinguis a conèixer-la i, si com crec, t'agrada, la demanis en matrimoni.

A Liang Shanbo li va encantar la idea. I els dos van acordar que, un període de dos mesos, ell visitaria la seva família per conèixer la seva germana bessona. Amb la pena alleugerida, Zhu Yingtai va tornar cap a casa. Quan va arribar va comprovar que la malaltia de la seva mare no era tal. Es tractava d'un estratagema del seu pare per fer-la retornar i casar-la amb el fill del governador Ma, un jove anomenat Ma Wencai.

Zhu Yingtai es va enfurismar quan va saber la veritat, però el designi del seu pare era tan fort i, per molt que ella va argumentar, suplicar i plorar, res no aconseguia fer canviar d'opinió al seu pare. El màxim que va aconseguir Zhu Yingtai va ser posposar tan com va poder l'esdeveniment i per esperar que passessin dos mesos. Passat aquest temps, Liang Shanbo, tal i com havien acordat, va aparèixer. Quan va veure a Zhu Yingtai vestida de dona, primer es va sorprendre, però major va ser el seu esglai quan ella li va contar tota la veritat: que ella era una dona y que durant tres anys havia fet creure a tothom que era un home per poder estudiar a Hangzhou. L'admiració que Linag Shanbo va sentir per ella es va transformar en amor apassionat. Però Zhu Yingtai va haver de completar les seves explicacions: estava compromesa amb el fill del governador i, per molt que l'estimàs i que hagués argumentat amb el seu pare, no havia aconseguit fer-lo canviar d'idea.

Liang Sanbo, cansat del viatge i afectat per tot el que havia conegut, va tornar a casa seva i al cap de poc va caure molt malalt. Va escriure una carta a Zhu Yingtai explicant-li el seu estat, i ella va contestar jurant-li amor etern i entregant-li un floc dels seus cabells. Després d'uns dies, Liang Shanbo va morir i va ser enterrat al peu de la Muntanya del Sud. Quan Zhu Yingtai va saber de la seva mort va tenir un dolor profund. Faltaven pocs dies per formalitzar el seu matrimoni, i les seves darreres esperances d'unir-se a Linag Shanbo s'havien esvaït.

Quan va arribar el dia de la seva boda, Zhu Yingtai, en contra de totes les convencions establertes, va decidir vestir-se de blanc i visitar la tomba de Liang Shanbo abans d'anar al lloc de la cerimònia. Enmig d'una fortíssima tempesta es va apropar dins el lloc on estava enterrat Liang Shanbo. Quan va arribar, es va escoltar un crit sense precedents que venia de la tomba. Zhu Yingtai no va dubtar; amb totes les seves forces, es va llançar sobre la tomba i aquesta es va obrir per acollir-la. La terra remoguda la va engolir, i la tomba es va tancar de nou enmig de rajos i trons d'extraordinària violència.

Poc després, es va aturar la pluja, es van dispersar els núvols i va reaparèixer el sol. De la tomba de Liang Shanbo varen sorgir dues papallones de colores brillants. Jugant i volant, sempre juntes, es van allunyar d'aquell indret.