Retrat d’una desconeguda amb qui em vaig prendre un cafè

La seva aparença em va recordar a la de Diane Keaton aAnnie Hall, curiosament, una de les seves pel·lícules preferides, i no vaig poder evitar recomanar-liI els hipopòtams es van escaldar viusde Burroughs i Kerouac perquè vaig pensar que la jaqueta que portava aquell dia era molt més pròpia de la perduda generacióbeatque no pas delglamourdel segle XXI. Ella va somriure, i em va dir que feia just uns dies l'havia llegit per recomanació d'un antic company de la universitat. Més tard m'explicà que era dentista, escriptora frustrada i futura professora de literatura, si acabava la carrera. També tocava el piano, però feia temps que el seu romania tancat amb clau, amb una vella caixa de cartró a sobre plena de partitures i, segurament, més d'un dit de pols en les delicades tecles negres i blanques, envoltades de foscor. El petit estudi del piano respirava només el silenci de l'oblit i l'olor a humitat.

Tímidament va abaixar el cap i va seguir el seu tranquil recorregut pels moderns passadissos d'aquell immens espai, esquivant amb elegància l'agitada multitud que havia deixat per últim moment la bonica tradició de regalar un llibre el dia de Sant Jordi. Al carrer hi plovia, i les roses s'havien malmès, perdent la seva tonalitat. Envoltades de gris, ja ningú les volia comprar. Per la finestra el carrer es veia atapeït de paraigües.

Jo l'observava de lluny, amb la trilogia de Mallo i un exemplar delViatge d'un elefantentre les mans, olorant el perfum que anava deixant en l'aire mentre caminava i estudiant amb precís detall cada gest del seu petit cos.

La mà esquerra la guardava a la butxaca de l'americana, i la dreta es passejava majestuosament per sobre les piles de llibres, seguint el relleu. Al dit petit hi portava un anell d'or blanc, amb un brillant blau. Portava el cabell recollit en una cua mal feta, i en les orelles hi brillaven dues boles d'or, petites i insignificants. De constitució petita, vaig tenir el desig d'abraçar-la i donar-li un dolç petó a la galta dreta, però jo també era tímid, o almenys aquesta era l'excusa que utilitzava cada cop que el meu cor s'agitava quan em creuava amb una mirada o un somriure encisador. I no sé ben bé perquè, però vaig decidir seguir-la per, uns minuts després, oferir-li un cafè ben calent que no va rebutjar.

Vestia amb texans, una camisa de ratlles, una armilla negra i unes ballarines de coloraines, i portava una bossa d'aquelles en què hi caben infinitat de coses, i que deixava entre sortir alguns papers amb gargots i llibres vells. L'americana, de quadres marró, presentava un aspecte descuidat, i hi portava unes colzeres de pell. Em va dir que l'havia recuperat de l'armari de la seva mare, qui un dia, de repent, havia marxat de casa amb un desconegut, emportant-se només quatre llibres vells, el seu barret i els paquets de cigarretes que guardava a l'últim calaix de la cuina. Els seus petits ulls estaven emmarcats per unes fines ulleres de pasta de color verd. El fulard també era verd, però militar.

Parlava del seu gat com si fos el seu fill, i vivia en un petit pis, amb molta llum i plantes a tot arreu. Tenia una petita biblioteca, amb una vella butaca al costat del balcó. Segons ella, aquella habitació feia olor a humitat, i algunes de les pàgines d'aquells petits tresors que allà hi guardava eren grogues. En una paret, i a sobre de l'escriptori, de fusta de caoba i que havia estat del seu avi, hi havia un quadre d'un pintor illenc del qual no en recordo el nom, amb el dibuix d'una dona grassoneta bevent una copa de vi rosat.

Calculava amb precisió cada paraula i cada gest. I en les seves frases hi abundaven els silencis. Incòmodes per a mi, però agradables per a ella. Bevia el cafè molt lentament. Gaudint del seu gust.

A la ràdio hi sonavaHave you ever seen the rain, i a poc a poc, la petita cafeteria s'anava buidant. Es feia de nit, i semblava que l'hivern ens tornava a envoltar. Una mica abans de les nou donà una ullada al rellotge Casio daurat que portava, i va decidir que era hora de marxar.

Va recollir amb calma les seves coses. S'abrigà i em digué adéu. Abans però, em va acariciar amb suavitat la galta dreta i em feu un petó al front. Amb caminar àgil va desaparèixer entre la multitud. I ja mai més la vaig tornar a veure.